Llorenç Mata i Pons, a Puig-reig. De comerciant a industrial del cotó

Llorenç Mata i Pons (“Cataluña Textil”, 1911). Llorenç Mata i Pons, un dels primers importadors de cotó catalans que es convertirà en industrial al començament del segle XX.

Llorenç Mata i Pons (1847-1911) és el primer i més important exemple del comerciant de cotó que es converteix en industrial cotoner.

El seu oncle i padrí era Llorenç Pons i Clerch, una de les figures més representatives de la burgesia barcelonina de la segona part del segle XIX. Fou un dels fundadors del Crèdit Mercantil el 1863 i prengué moltes i diverses participacions en negocis industrials, però sense assumir-ne la gestió. En aquesta obra se’l troba diverses vegades amb aquest caràcter de soci comanditari que aporta diners a una companyia cotonera.

Llorenç Mata i Pons era al final del segle XIX un dels més importants importadors de cotó a Barcelona. El 1903, ell i el seu nebot Josep Maria Mata i Julià foren dels fundadors del Centre Cotoner de Barcelona. Pel que es desprèn de la relació del cotó importat, la seva entrada en el sector industrial li suposà una pèrdua de les comandes que rebia d’aquells que ara eren els seus competidors.

La família Mata.

L’entrada en el sector industrial va ser impactant, ja que per la compra o construcció de quatre fàbriques esdevindrà un dels primers cotoners catalans. Aquesta operació es va fer durant la primera dècada del segle. Les quatre fàbriques eren: cal Casas, de Puig-reig (Berguedà), que fabricava filats i torçats de cotó; la fàbrica de Mar a Vilanova i la Geltrú, l’antiga fàbrica de Josep Ferrer i Vidal, que filava i teixia; una altra de filats a Mataró i una cinquena a Alguaire-la Mata de Pinyana (Segrià) de filat i teixit.

La més important serà la de Puig-reig. Una fàbrica que va ser totalment destruïda per un incendi el mes de novembre del 1908. Llorenç Mata estava dinant a la colònia Pons del mateix Puig-reig amb el rei Alfons XIII i altres industrials de la zona, quan l’avisaren que s’havia calat foc a la fàbrica. Això no obstant, al cap d’un any la fàbrica estava reconstruïda, ampliada i en marxa.

L’any 1910 agrupà el seu patrimoni industrial en una companyia anònima que es dirà Fàbriques de L. Mata i Pons CA, amb un capital social de 10 milions de pessetes, figurant ell com a president. La seva capacitat industrial era de 50.000 pues de filar i 1.000 telers. Aquell mateix any afegí el departament d’acabats. Les seves especialitats eren les empeses, els teixits blancs i negres, llisos, llavorats i piqués. Tenien a prop de 2.000 obrers.

Marques de fàbrica de Ll. Mata i Pons.

La fàbrica de Mata i Pons, a Puig-reig (postal de principi de segle). La fàbrica més important del grup era la situada a Puig-reig.

Les fàbriques treballaven amb força hidràulica —Puig-reig i Alguaire-canal de Pinyana—, o amb màquines de vapor —les de Vilanova i la de Mataró—. També la de Puig-reig, però, tenia una màquina de vapor per a compensar la falta d’aigua del riu en temps de secada. En total, utilitzava 2.200 cavalls de força.

Llorenç Mata morí el 1911. Era aleshores vice-president de la Cambra Oficial de Comerç de Barcelona. Havia estat membre de la Junta Consultiva del Foment del Treball Nacional. S’havia presentat feia poc com a candidat a regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, però va perdre les eleccions. Morí a la seva finca La Tamarita, al barri de la Bonanova de Barcelona. La seva neboda, Mercè Mata, estava casada amb Eusebi Bertrand i Serra, el cotoner.

Llorenç Mata i Pons. Importació de bales de cotó.

Acció de la Companyia Anònima Fàbriques de Ll. Mata i Pons.

Els seus successors continuaran el negoci. El nou president de la companyia serà el seu nebot Alfred Mata i Julià, mentre l’altre nebot, Josep Maria, es fa càrrec del negoci comercial d’importació i representació. Es tancà la fàbrica de Mataró, que fou substituïda per una altra a Sallent (Bages). Però la producció no baixà. El 1929 tenien 51.000 pues de filar, 1.000 telers i 3.000 cavalls de força disponibles, dels quals 1.200 eren hidràulics, i 1.600 obrers. Les fàbriques es tancaren el 1979.