Pau Miralda i Companyia. La fàbrica dels "panyos" de Manresa

Fàbrica dels “panyos” a Manresa, vora el riu Cardener.

Pau Miralda i Companyia és la primera gran empresa llanera catalana. Representa l’inici de la industrialització en aquest sector i destaca per tres raons: En primer lloc, per la incorporació de la força hidràulica i de màquines importades, cosa que vol dir una especial atenció als avenços tècnics; en segon lloc, per l’impuls donat a la producció: la fàbrica dels “panyos” de Manresa és un edifici impressionant, que no té res a veure amb els petits tallers o fàbriques, tan corrents a l’inici del segle XIX; i finalment, per la incorporació de nous gèneres de llana, tot seguint especialment el model francès, i superant els draps tradicionals.

Tècnica, producció i nova oferta formen la seva principal estratègia, dins els termes plenament identificats amb el que serà la indústria moderna. Una altra característica és geogràfica. Pau Miralda i Companyia és una empresa de la comarca del Bages. Després d’ella, la indústria llanera es desenvoluparà al Vallès Occidental. Manresa, que havia estat sedera i llanera, ara es concentrarà en el cotó.

La fàbrica de Sallent

Tot i la seva importància, no hi ha cap referència personal de Pau Miralda, l’home que dóna el nom a la primera i més important fàbrica de llanes de la comarca del Bages i de Catalunya, en els anys que representen l’inici de la industrialització.

La primera referència a Pau Miralda i Companyia és del 1803 (Almanak Mercantil. Madrid 1803), on se’l presenta com a fabricant de mocadors i mitges de seda a Manresa. Però aviat devia deixar la seda.

La primera fàbrica de draps de llana de Pau Miralda i Companyia s’establí a Sallent i el seu plantejament no deixa de ser curiós.

Antoni Torres i Amat, germà del bisbe Fèlix Torres, traductor de la Bíblia al castellà, preparà el terreny per a la construcció de la primera fàbrica de Sallent. El 1814 demanà autorització al bisbat per prendre aigua del canal de la Mitra, a l’interior de la població, per tal de moure unes rodes hidràuliques destinades a unes màquines que pensava instal·lar. Aquesta petició es pot entendre en el context d’un acord comercial i d’uns capítols matrimonials, molt característics de l’època. Josep Torres i Sagristà, fill d’Antoni, es casava amb Agnès Torrents i Miralda, pubilla de la família Miralda. Pau Miralda, que devia ser l’oncle de la noia, es comprometia a construir la fàbrica si li proporcionaven l’aigua i a pagar un lloguer per les facilitats donades (vegeu Història del Bages, vol II, pàg. 256).

La fàbrica es posà en marxa el 1816 i la pubilla de can Miralda es casà amb l’hereu de can Torres pocs mesos després. El negoci no era pas incompatible amb el matrimoni, sinó complementari o fonamental, segons com es miri.

El 1817 el general Castaños, el vencedor de la batalla de Bailèn contra les tropes napoleòniques i futur tutor d’Isabel II, visità Sallent i la fàbrica en la seva qualitat de capità general de Catalunya. La fàbrica era de draps de llana, però no se’n sap res més, fora que la seva durada no va ser en cap cas superior als deu anys. Pau Miralda passarà de Sallent a Manresa, d’un edifici de lloguer a un de propietat.

La Junta de Comerç de Catalunya, en un escrit del 1818 en el qual lloa l’esperit emprenedor dels empresaris llaners, fa una referència a la “famosa” fàbrica de Pau Miralda i Companyia, a Sallent. La maquinària era francesa i també ho era el personal responsable del seu funcionament. Quan s’havia de fer un elogi d’uns draps de llana ben fabricats es deia d’ells que semblaven fets a Sedan, la ciutat de la Champagne francesa, un dels primers centres tèxtils del país veí i el més avançat en el procés industrial.

La fàbrica de Manresa

L’impressionant edifici que, encara avui, domina el riu Cardener en el terme de Manresa és, possiblement, el primer edifici industrial de Catalunya. Construït abans de la introducció de la màquina de vapor, utilitzava la força hidràulica del riu i segueix el model característic de les fàbriques del segle XIX. Té tres plantes i, segons els cronistes de l’època, 366 finestres. L’edifici primitiu va ser allargat en obres molt posteriors. El canal que porta l’aigua té 1 250 metres de longitud.

Fàbrica dels “panyos” a Manresa, vora el riu Cardener. Pau Miralda i Companyia és la primera gran empresa llanera catalana establerta primer a Sallent i després a Manresa. La impressionant construcció que domina el riu Cardener al terme de Manresa és possiblement el primer edifici industrial de Catalunya, construït entre el 1818 i el 1820.

Es va començar a construir el 1818 i es devia posar en marxa al voltant del 1820. Pau Miralda i Companyia ja havia guanyat un bon prestigi. La nova fàbrica havia de confirmar-lo i augmentar-lo, vista la grandiositat de l’edifici i els mitjans tècnics i econòmics aplicats. És la primera empresa llanera que hi ha a Catalunya i és superior a les ja creades pel que fa a les instal·lacions industrials.

Podem seguir-ne la trajectòria per la seva participació a les exposicions d’aquesta primera meitat del segle:

  • 1821 - Primera Exposició pública de géneros del país, a la Llotja de Barcelona. Hi presenta draps de llana.
  • 1825 - Exposició Pública de Madrid. Medalla d’or.
  • 1827 - Exposició Pública de Madrid. Medalla de plata i creu supernumerària de Carles III.
  • 1828 - Exposició Pública de Madrid. Confirmació de la medalla de plata. “Sólo presentó dos piezas de paño que prueban el buen trabajo y rematado y sólo dejan de desear alguna moderación en los precios (Exposición Pública, 1828, pàg. 16)
  • 1841 - Exposició Pública de Madrid. Ja no saben què donar-los. “Estando ya condecorado dicho Don Pablo con la cruz supernumeraria de Carlos III y premiada la fábrica con la medalla de plata, confirmada, juzga la Junta que debe ahora concedérsele la medalla de oro. El pas de la plata a l’or no té res a veure amb la qualitat, sinó amb els preus: se observa una rebaja muy marcada de precios, que los hace más dignos de estimación (Exposición Pública, 1841, pàg. 19). L’obsessió del govern està en els preus exteriors i la competència dels draps francesos.
  • 1844 - Exposició Pública de Barcelona. Hi presenta draps de llana, com sempre. No s’hi donen premis.

Interior de la fàbrica. El sòl està recobert de fang, producte d’una inundació.

A la fàbrica d’en Miralda hi arribaren a treballar 500 obrers. Però els preus no devien haver baixat prou, ja que l’aranzel del 1841 afectà fortament la producció i la marxa de la fàbrica. Quan Madoz redacta el seu Diccionario —al voltant del 1846— hi ha només 250 obrers. La fàbrica tenia aleshores 162 telers, 2 calderes per a escaldar la llana i 6 calderes més per al tint.

Pau Miralda i Companyia plegà al final de la dècada dels anys quaranta. La fàbrica, però, continuà amb la producció en mans de l’empresa terrassenca de Marc Auliart i el seu germà. Aquests llogaren una part de l’edifici a la societat La Manresana, formada inicialment per Torrens, Fortuny i Rambouts, els quals es dedicaven a la filatura de cotó.

El 1853 s’acabà la llana per a la fàbrica dels “panyos”. La Manresana continuarà amb el cotó fins el 1866, en què serà venuda a Manuel Portabella, el qual hi establirà una important fàbrica cotonera. El seu fill Josep l’aportarà a Successors de Fabra i Portabella el 1884, l’empresa que donarà origen a Fabra i Coats el 1903.

És possible que els Torrens cotoners tinguessin alguna cosa a veure amb Agnès Torrents i Miralda, la pubilla de can Miralda, un fet que significaria el manteniment de l’interès familiar per la fàbrica. Consta que aquesta família escrivia el seu nom tan aviat Torrens com Torrents, un fet que desorienta l’historiador. Agnès podia ser pubilla de can Miralda, però hi havia tres personatges que porten els mateixos cognoms, i que podien ser germans seus, que tingueren activitats industrials: Joan, també a Manresa, amb filats de cotó; Pau Torrents i Miralda, que va fer exactament el mateix, i Carles Torrents i Miralda, a Barcelona, on instal·là una filatura de lli i cànem al carrer de Trentaclaus i una fàbrica d’espelmes.

La separació entre els Portabella i els Fabra farà que la fàbrica de Manresa torni a les seves mans, sempre dedicada al cotó, fins després de la Guerra Civil Espanyola, que es dedicà uns anys a la llana quan l’ocupà una empresa terrassenca, Filats d’Estam de l’Alt Llobregat, SA, que tenia també una fàbrica a Cercs (1924).

L’any 1976 la fàbrica es tancà definitivament, però per als manresans continua essent la fàbrica dels “panyos” quasi dos-cents anys després de la seva construcció.