Rosés Germans (Barcelona Artística e Industrial, 1907).
Aquesta història comença amb la de Josep Rosés i Trinxet, participant en la creació el 1838, a Barcelona, de la societat capdavantera en la fabricació de les anomenades puntes de París (vegeu vol. I, Fàbriques i Empresaris “Els metal·lúrgics”, “Els Rosés i les puntes de París”). I serà la d’aquesta empresa metal·lúrgica establerta al carrer de Berenguer el Vell, fins que el 1845 instal·là una màquina de vapor de 10 cavalls i comprovà que els sobrava energia. En lloc de llogar-la a un altre possible estadant i usuari de la màquina, com era tradicional, acordaren crear una fàbrica de teixits de cotó al costat. En no conèixer l’ofici buscaren un tècnic cotoner —Pere Plana—, que prengué una participació a Josep Rosés i Companyia, fàbrica de filats i teixits mecànics, tal com es presentaven oficialment. L’adjectiu mecànic identificava les màquines de ferro que funcionaven amb energia de vapor o hidràulica, en front de les velles màquines de fusta, fetes anar manualment o amb una cavalleria.
Mentrestant, un dels vells teixidors de cotó barcelonins, Rafael Ramoneda, anava fent el seu camí. El 1829 ja estava instal·lat al carrer de Sant Pere Més Baix, núm. 12 —el barri tèxtil per excel·lència—, on tenia 16 telers manuals. El 1844 es presentà a l’Exposició de Barcelona exhibint teixits de cotó, indianes de diferents colors, tela per a armilles i bombosí amb pèl.
Uns anys més tard —1850— Rafael Ramoneda ha fet avenços importants. Té una fàbrica a Barcelona en la qual ara fila i teixeix i una de filats a Sant Quintí de Mediona. En conjunt, unes 5.000 pues de filar, 90 telers mecànics i 110 obrers.
Però poc després i potser motivat per l’experiència de la força hidràulica a Sant Quintí de Mediona, Ramoneda aplega les seves dues fàbriques per a construir-ne una de nova al costat del canal de la Infanta, al terme de Cornellà, allunyat del centre urbà. És el 1851 o 1852. Manté un despatx a Barcelona, ara al carrer de Sant Pere Més Alt, núm. 43, destinat a la comercialització del gènere produït al Baix Llobregat.
A l’Exposició barcelonina del 1860 hi assisteixen per separat Rafael Ramoneda i Rosés i Companyia. Aquesta empresa ha crescut, ha guanyat importància i s’ha desempallegat de Pere Plana, el 1853. Ramoneda hi presenta filats de cotó, empeses, madapol·lams, irlandeses i percalines. Rosés i Companyia ha buscat una especialització: els semi-retorts en cru, un producte que té pocs fabricants a Catalunya.
El 1862 morí Josep Rosés i Trinxet, i el succeí el seu fill Josep Rosés i Ricart, el qual té com a soci Josep Masriera i Vidal. Són industrials tèxtils i metal·lúrgics i són també comerciants perquè el 1863 van comprar un veler —la corbeta Isabel—, destinat a cobrir línies tradicionals del comerç català pel seu compte i risc.
Anunci de la fàbrica de filats i teixits mecànics de cotó Rosés i Companyia (Indicador General de Barcelona, 1877). La família Rosés —metal·lúrgics i tèxtils alhora— adquiriren la fàbrica de Rafael Ramoneda a Cornellà de Llobregat.
Devia ser al voltant del 1875 o 1876 que Rosés i Companyia comprà la fàbrica de Rafael Ramoneda a Cornellà de Llobregat. El seu titular havia mort, probablement. El 1877 ja hi estaven instal·lats, després de tancar el seu establiment barceloní. Una crònica de l’empresa parla del 18 de febrer de 1880 com la data en què es produí el traspàs, però aquesta data devia ser la de tancament de la fàbrica de Barcelona, perquè la de Cornellà figura ja a nom de Rosés i Companyia des del 1877.
La nova fàbrica es convertirà ara en una colònia industrial, la colònia que hi ha més avall en el riu Llobregat. Una colònia que es mantindrà fins fa pocs anys, quan quedà plenament integrada en el paisatge urbà. La força hidràulica es combina amb la força de vapor, amb la corresponent xemeneia, un símbol de l’escassetat i sobretot la irregularitat del cabal d’aigua. La força produïda entre vapor i aigua era de 300 cavalls.
Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 Rosés i Companyia i Rosés i Masriera —l’empresa metal·lúrgica— presentaran els seus productes en dues seccions ben diferents. Però el despatx coincideix perquè les dues empreses —de la mateixa propietat— el tenen al carrer de Fontanella, xamfrà rambla de Catalunya. L’empresa tèxtil del grup obtindrà tan sols una medalla de bronze i això gràcies a una nova especialització de la casa: els cabdells de cotó per a les cerilles fosfòriques i la cereria.
Factura de Rosés i Companyia, 1898.
El 1898 morí Josep Rosés i Ricart, i la tercera generació de la casa hi entrà amb Ramon Rosés i Feliu, que es féu càrrec de la gerència. Tres fills s’anaren incorporant a l’empresa: Tomàs, Manuel i Antoni Rosés i Ibbotson. El primer, Tomàs, va ser enviat pel seu pare a Anglaterra, on treballà en una empresa de filats i teixits de cotó, i arribà a ocupar el càrrec de director d’una filatura que tenia 137.000 pues. Al seu retorn i a les ordres del seu pare, Tomàs Rosés introduí millores en la qualitat i la productivitat de la fàbrica de Cornellà. Antoni Rosés estava casat amb una filla d’Enric Turull i Comadran, el conegut llaner de Sabadell.
El 1914 Ramon Rosés deixà l’empresa en mans dels fills —la quarta generació— la qual prendrà el nom de Rosés Germans. El 1921 morí el pare i es dissolgué la societat en comprar Tomàs Rosés la part dels germans. La societat serà personal des d’ara. El 1941 es constituí la Cotonera Tomàs Rosés SA, amb participació de la cinquena generació a la mort del pare. La fàbrica es tancà als anys seixanta.