Tradicionalment, la mort havia estat considerada un pas radical i immediat de l’ésser, de la vida, a un estat oposat, caracteritzat per la passivitat i la immobilitat. Aquest concepte, d’oposició vida-mort, s’ha anat transformant en virtut dels progressos científics, tècnics i culturals dels darrers temps. Actualment, determinar el moment en què hom pot considerar com a definitivament paralitzat el funcionament vital és com més va més complex i problemàtic. Abans hom entenia la mort com a conseqüència de l’aturada de les funcions respiratòries.
La motricitat és regulada pel sistema nerviós central i perquè pugui desenvolupar-se és necessària una bona integració funcional dels centres i vies —piramidal i extrapiramidal, encarregades, respectivament, de la motricitat voluntària i involuntària— que són al servei de l’activitat motriu.