Catedràtic de les facultats de farmàcia de les universitats de Santiago, Madrid i Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Pels seus estudis sobre la immunització activa en diferents malalties (febre groga, entre altres) rebé el premi Nobel de medicina l’any 1951.
Professor a diversos centres d’Irlanda i d’Escòcia, organitzà expedicions científiques per estudiar la vida animal terrestre i a l’interior dels oceans. Fou membre de la Royal Society (1869) i d’altres societats; publicà Depths of the sea (1873)
Observà acuradament l’hidra d’aigua dolça, n'establí els caràcters tant animals com vegetals i n'experimentà els processos de regeneració (1740), els treballs sobre els quals iniciaren una línia de recerca que posà en qüestió les teories vigents sobre la reproducció animal. Publicà Mémoires pour servir à l’histoire d’un genre de polypes d’eau douce (1744).
Redescobrí les lleis de Mendel sobre l’herència (1900), creà diverses varietats d’híbrids i elaborà la teoria de la criptomeria. El seu germà, Armin Tschermak von Seysenegg (Viena 1870 — 1952), fisiòleg, féu recerques sobre el sistema nerviós i l’herència. El pare d’ambdós, Gustav Tschermak von Seysenegg (Littau 1836 — Viena 1927), mineralogista, féu recerques en petrografia, cristal·lografia, paleontologia i també sobre els meteorits.
Fou un dels primers que aplicà mètodes selectius en l’obtenció de cultius bacterians purs i, juntament amb G.Ingram, establí la necessitat d’un factor de creixement (la vitamina K) per als cultius de determinats microorganismes. El 1915 descriví la destrucció de l’estafilococ piogènic per un agent filtrable (el bacteriòfag), del qual no reconegué la natura viral, contràriament a F.d’Herelle, amb qui es disputà la prioritat de la descoberta.