Consisteix, normalment, en un tauler o marc proveït de filferros paral·lels, amb boles foradades que corren al llarg d’aquests. Cada enfilall representa un lloc decimal: unitats, desenes, centenes, etc, i llur nombre pot ésser variable. Les operacions s’efectuen canviant de posició unes boles en relació amb les altres, i, amb una manipulació complicada, hom pot aconseguir fins l’extracció d’arrels.
L’àbac fou usat a l’antic Egipte i probablement a Babilònia, d’on passà a Grècia i a Roma. L’àbac romà consistia en una taula amb diverses ranures paral·leles per on hom feia córrer pedres o botons, amb un funcionament anàleg a l’àbac actual. Els egipcis, a més del nombre de les pedres, tenien en compte llur color: les blanques indicaven el crèdit, i les negres, el dèbit. Aquest instrument tenia part essencial en les transaccions comercials, per tal com la manca del zero en el sistema numèric grecoromà feia molt dificultós el càlcul escrit. A partir del segle XII, a Europa, l’àbac fou substituït gradualment per altres sistemes, i els qui continuaren emprant-lo foren motejats d'abacistes.
Àbac sinojaponès representant el número 1 902 517
Les civilitzacions orientals desenvoluparen anàlogament, des de temps molt antic, aquest instrument de càlcul, que és usat encara actualment a la Xina i al Japó en la majoria d’operacions aritmètiques. En aquest àbac sinojaponès, una barra transversal divideix els enfilalls en dues parts anomenades cel i terra; una bola només té valor numèric quan ha estat col·locada prop de la barra transversal. L’àbac és també emprat actualment en alguns països europeus per a operacions comercials i en l’ensenyament, dins el qual és considerat com un mitjà de relacionar la intuïció de l’espai i el càlcul mental.