Abrera

El Llobregat, al seu pas per Abrera

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Llobregat, a les terres planes de la Depressió Prelitoral Catalana, a banda i banda del Llobregat.

Situació i presentació

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

La població i l’economia

La població d’Abrera (abrerencs) té un primer fogatjament manat fer pel baró de Castellvell, on consta que el 1752 Abrera tenia 84 veïns. Els anys següents la població augmentà. El 1810 hi havia 660 habitants, que havien arribat a 769 el 1860 i a 848 el 1900. Els primers decennis del segle XX comportaren una minva de població (818 h el 1930, 784 h el 1940 i 667 h el 1950), que no se superà fins ben entrada la dècada de 1960 (889 h el 1969); el 1970 n’hi havia 1.645 i 2.857 el 1975. En la dècada de 1980 i, sobretot, de 1990, el creixement demogràfic ha continuat amb un notable impuls; el cens del 1981 comptava 4.221 h, 5.464 h el del 1991 i 8.624 h el del 2001. L’any 2005 arribà a 9.839 h.

Abrera ha esdevingut un municipi plenament industrialitzat, procés que s’inicià a la fi de la dècada de 1960 amb la instal·lació de diverses indústries. Els conreus són principalment de secà; els més importants són els fruiters (préssec, poma, pera i cirera) i la vinya, acollida a la denominació Penedès. Hi ha també horta, oliveres i ametllers. La ramaderia se centra sobretot en el bestiar oví.

Abrera té diversos polígons industrials (Can Socarrats, Can Moragues, el Polígon Barcelonès) que acullen un bon nombre d’empreses. Els principals sectors són el de la metal·lúrgia, el del paper, el tèxtil, el químic, el de la fusta, el de l’alimentació, el de material elèctric i, sobretot, el de l’automòbil. Hi ha part de la factoria de la casa SEAT. El sector de la construcció també ha tingut cert dinamisme. Influeix en aquest fet la relativa saturació de les viles veïnes (Martorell, Olesa i Esparraguera ) i la disponibilitat de sòl urbanitzable.

Abrera té un sector terciari que es troba en creixement. L’ensenyament cobreix fins al batxillerat. La planta de tractament d’aigües subministra aigua sobretot al Vallès Occidental.

El poble d’Abrera

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Altres indrets del terme

El Rebato i el castell de Voltrera

Al NW del cap de municipi hi ha el Rebato, raval que es formà vora la carretera reial. La barriada recorda pel seu nom el d’un bandoler de la fi del segle XVIII, que fou mort i esquarterat i el cap del qual fou col·locat dins una gàbia al lloc que ocupa el raval, per a escarment. Hi ha diversos hostals que tenen uns grans porrons com a ensenya (hom anomena popularment el lloc els Porrons).

Les restes del castell de Voltrera s’aixequen sobre un turonet de 218 m sobre el coll del Castell, a la serra d’en Ribes, a l’esquerra del Llobregat. Si bé des del segle XVI el castell s’anomenava de Vilalba, modernament s’ha recuperat el nom històric de Voltrera. Dalt el castell, que és documentat el 1041, es conserven (llevat d’alguns fragments de mur) únicament les restes de la capella de Sant Pere, romànica (del segle XI), d’una nau capçada per un absis semicircular i amb dues absidioles buidades en el gruix dels murs laterals de la nau.

Can Vilalba i Santa Maria de Vilalba

Al peu del castell hi ha el casal de Can Vilalba, al camí de Montserrat, que va ser construït segons plans de Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú, que els envià de Lima estant. De planta rectangular, amb un pati central, el casal, que és construït amb maçoneria i reble recoberts exteriorment per esgrafiats, ha sofert esfondraments parcials. Conservava uns gerros de terrissa als angles de la teulada i unes pintures, falsament atribuïdes a Flaugier, que el baró de Maldà descriu en el seu Calaix de Sastre. Can Vilalba dóna nom a la urbanització que s’hi ha construït.

A migdia del castell de Voltrera hi ha el poble de Santa Maria de Vilalba (185 m). El nucli principal és a banda i banda de la carretera d’Ullastrell, i rep indistintament els noms de Santa Maria de Vilalba, el Suro i el Carrer del Suro. El 1937 es va denominar Vilalba de Llobregat. Hi ha l’església parroquial de Santa Maria de Vilalba, de moderna creació.

A llevant del cap de municipi, vora el Llobregat i no gaire lluny de l’estació del carrilet, hi ha la capella preromànica de Sant Hilari, en terrenys del Mas de Sant Hilari, vora la qual s’ha construït una urbanització homònima. La capella s’aixeca sobre les restes d’una antiga vil·la romana, les quals, juntament amb fragments de terrissa, afloren superficialment. La capella, d’una nau capçada per un absis rectangular, conserva unes impostes esculpides a l’indret de l’arc triomfal i a l interior de l’absis, alguna de les quals podria ser reaprofitada d’una construcció anterior.

L’antiga ermita de Sant Ermengol, on hi havia un ermità al segle XV, i que al XVII gaudí d’una gran popularitat i fou centre d’aplecs i romeries, és avui arruïnada. Les seves restes són a la part de tramuntana, vora la riera de Masquefa o de Magarola, a ponent del pont de Magarola.

L’Hostal del Pi, vora el límit meridional amb Martorell, és utilitzat pel Polígon Barcelonès, i es troba no gaire lluny del barri de les Mates, al peu de la l’autovia. S’hi ha instal·lat un concorregut centre comercial i lúdic. De masos esparsos pel terme n’hi ha diversos, a més dels ja esmentats: a la dreta del Llobregat, Can Gener, Can Garrigosa, Can Morral, Can Pous i Can Bros, i ja abandonats, Cal Garça i Can Noguera. A l’esquerra del riu hi ha Can Moragues, Can Socarrats i el Mas d’en Ribes. Són ja masos rònecs el de Can Costa i el Mas Valls, situat a llevant de la riera del Molí, i Ca la Cília.

Dins del terme s’han desenvolupant diverses urbanitzacions, a més de les ja esmentades: Ca n’Amat (compartida amb el terme de Sant Esteve Sesrovires), a ponent del terme, i les Carpes i Sant Miquel, a l’esquerra del Llobregat.

La història

El lloc i parròquia d’Abrera, dins el terme del castell de Voltrera, pertanyien a la baronia de Castellvell de Rosanes, de la qual formà part el castell esmentat fins al segle XVI, que pervingué a altres mans que les dels barons de Castellvell. El terme de Voltrera és documentat el 996. El castell de Voltrera, però, no apareix en la documentació fins el 1041, quan l’esposa de Guillem de Castellví, Adelaida, vengué a llur fill Ramon el castell de Voltrera i el Castellví de Rosanes, entre altres immobles. La parròquia de Sant Pere d’Abrera, dins el terme del castell de Voltrera, és esmentada des del 1100. Durant tot el període comprès entre el 1140 i el 1449 apareixen com a castlans o guardians del castell de Voltrera aquest mateix llinatge dels Voltrera. Sembla que ja a la primeria del segle XVI el castell es desvinculà de la baronia de Castellvell. El 1514, Joan de Llobets, militar, apareix com a usufructuari del castell, com a procurador d’Aldonça, sa muller. El 1554 Miquel Despalau n’era el senyor i després la senyoria passà al seu fill Joan Despalau i de Sunyer i per casament de la filla d’aquest, la senyoria del castell pervingué als Amat, senyors de Castellbell i, a partir de Josep d’Amat i de Junyent (germà de Manuel d’Amat, virrei de Perú), marquesos de Castellbell.

La guerra del Francès no va tenir gaire incidència en la població. Cal destacar-ne, però, el fet que en ésser derrotats els francesos al Bruc, de retorn a Barcelona, els habitants d’Abrera, segons la tradició, cremaren el pont de fusta que travessava el Torrent Gran, o d’Abrera, a la sortida del poble i el substituïren per una palanca de canyes i sorra. Quan passaren els francesos la passera no resistí i caigueren al torrent. Posteriorment, en aquest lloc es construí un pont de pedra, anomenat dels Francesos.