L’absència és considerada diferentment quant als seus efectes per les diverses legislacions. Les legislacions inspirades en el codi de Napoleó estableixen diversos períodes respecte a l’administració dels béns de l’absent. Així, en la legislació espanyola són considerades: l’absència presumpta o de fet, o absència simple, i l’absència legal. L'absència simple és la situació en què es troba una persona que ha desaparegut del seu domicili o del lloc de la seva última residència sense que hom en tingui notícia i que permet als interessats o al Ministeri Fiscal sol.licitar del jutge el nomenament d’un defensor que el representi i empari en judici i en els negocis en què l’espera podria ser causa de perjudici greu. L'absència legal és la situació d’una persona desapareguda, quan ha transcorregut un any des d’haver-ne tingut les darreres notícies, si va deixar alguna persona apoderada, o quan n'han transcorregut tres, si no va deixar-ne cap. Aquesta absència és declarada judicialment i inscrita al Registre Civil a sol.licitud obligatòria dels parents més pròxims o, mancant aquests, del Ministeri Fiscal. Així, els béns resten sota l’administració de la persona que judicialment es determina, la qual queda obligada a fer el que pugui per trobar l’absent. L’absència legal més enllà de determinats terminis pot donar lloc a la declaració de mort. El codi italià del 1855 segueix també aquesta orientació. Les legislacions de tipus germànic simplifiquen molt aquest sistema declarant la mort del desaparegut en terminis que van d’un any a deu anys, segons les circumstàncies de l’absent. La legislació suïssa preveu que després de 5 anys, o d’un any si ha existit situació de perill, sigui oberta la successió. El dret civil soviètic només exigeix un any per a declarar l’absència d’una persona, i tres per a declarar-ne la defunció; per a la persona desapareguda en situació de guerra o d’accident, el termini és de sis mesos.
f
Dret civil