Hom fa passar la radiació emesa per un focus a través d’un gruix donat de la mostra de matèria (per exemple, en forma de solució) i la intensitat de la radiació emergent és mesurada per un detector adequat. Aquesta mesura és comparada amb l’obtinguda en idèntiques condicions després que la radiació ha travessat el mateix gruix d’una substància suposada no absorbent (per exemple, el dissolvent d’aquella solució). La fracció de la radiació absorbida pel solut és donada per la raó entre les dues mesures, perquè, fent el mesurament d’aquesta manera comparativa, són eliminats els efectes de la reflexió i la dispersió de la radiació. El logaritme de l’esmentada raó rep el nom d'absorbància, i depèn de la longitud d’ona, de la natura del solut, del gruix de solució travessat i de la seva concentració (i, en casos òptims, és proporcional a aquesta: llei de Beer). En conseqüència, l’absorciometria constitueix una important tècnica d’anàlisi química quantitativa, que hom realitza amb aparells anomenats colorímetres o absorciòmetres quan la radiació emprada enclou una banda més o menys ampla de l’espectre, i espectrofotòmetres quan la radiació és monocromàtica. Hom pot fer servir radiació de diverses zones de l’espectre: la infraroja, la visible, la ultraviolada i els raigs X són les que tenen un ús més generalitzat. Quan és emprada la llum visible, la tècnica és anomenada de vegades colorimetria, bé que hom tendeix a abandonar l’ús d’aquest terme incorrecte. Una tècnica analítica especial molt sensible per a l’anàlisi dels elements inorgànics és l'espectrometria d’absorció atòmica, on la solució problema és polvoritzada en una flama, i hom procedeix a mesurar l’absorció d’una radiació monocromàtica (característica per a cada element) en passar a través d’aquesta flama.
f
Química