El vot pot ésser considerat com una funció pública o com un dret. En el primer cas, el vot és un deure, i no exercir-lo és una falta que ha d’ésser castigada. Amb el liberalisme s’imposà la concepció del vot com un dret i, per tant, la llibertat de votació. Però aquesta fou aviat limitada en alguns països, que readoptaren l’antiga concepció del vot com a deure, per tal d’evitar l’abstencionisme. Així, alguns règims (a Austràlia, a Bèlgica, a Espanya, a Itàlia, etc) forjaren diversos procediments coactius per tal d’assegurar el principi de l’obligatorietat del vot: econòmics, civils, administratius, etc. A Espanya, els mitjans de pressió per tal d’evitar l’abstencionisme eren consignats a la llei electoral del 1907 (anomenada llei Maura, actualment abolida): publicar el nom dels abstinguts sense justificació i anotar el fet com a nota desfavorable a l’expedient personal de cadascun, si pertanyien a l’administració pública; recarregar la contribució, si en pagaven, en un 2%; reduir els sous o havers que cobressin de l’estat en un 1%; originar una causa d’inelegibilitat, si fossin reincidents. En els tres darrers casos, els efectes desapareixien a partir del moment en què la persona afectada participava en una altra elecció. Actualment s’ha suprimit tota coacció per evitar l’abstencionisme. L’anarquisme propugna, com a norma general, l’abstenció en les lluites electorals polítiques.
f
Política
Dret constitucional