Era membre d’una aristocràtica família iemenita assentada a València des dels primers moments de la conquesta musulmana. Fou elegit cap de la república municipal instituïda a València (1092) després de la revolta popular que destronà al-Qādir, l’antic rei de la taifa de Toledo, imposat per Alfons VI de Castella i Álvaro Háñez. S'alià amb el Cid per a impedir l’entrada dels almoràvits a València (1093), contra els desigs de la part més puritana de la població (encapçalada pels Banū Wāǧib), partidària de fer cara al Cid amb l’ajuda dels nord-africans. Destituït temporalment ibn Wāǧib , fou elegit novament pel poble i, malgrat que intentà de negociar amb el Cid, no pogué evitar que aquest entrés a València (1094). El Cid el confirmà en el càrrec de cadi fins que, foragitat el perill almoràvit amb la victòria a Quart de Poblet, el féu executar acusant-lo de la mort d’al-Qādir.