La idea directriu de l’activitat d’aquestes institucions, sovint anomenades acadèmies de belles arts, ha canviat al llarg del temps; unes vegades ha estat favorable per a la formació dels artistes, però, en moltes altres, pretengué situar la creació artística dins uns motlles que anul·laven bona part de la personalitat. La més antiga regularment constituïda fou l'Accademia del Disegno, de Florència (1563).
En principi hom pot considerar aquestes acadèmies com a formes evolucionades de les corporacions medievals, en les quals hom determinava els drets i les obligacions dels artistes sense donar-los una direcció estètica. En canvi, l’elaboració d’una doctrina i el seu ensenyament foren ja els objectius perseguits per l’Accademia degli Incamminati, organitzada a Bolonya (1585-86) per tal de restaurar l’estudi del nu i desenvolupar una imitació intel.ligent de les obres dels grans mestres. Una orientació semblant seguí l'Accademia Nazionale di San Luca, creada a Roma el 1593. Un estil potent i unificat, que es manifestà a Versalles, fou creat a França per l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture, fundada el 1648.
El seu exemple suscità la creació de nombroses institucions semblants per Europa, com l’acadèmia fundada a Sevilla per Bartolomé Esteban Murillo, ajudat per altres pintors sevillans, que tingué uns vint anys d’activitat (1660), l’Academie voor Schone Kunsten, d’Anvers (1663), l’Akademie der Künste, de Berlín (1696), l’Akademie der Bildenden Künste de Viena (1704), l’Academia de las Nobles Artes de San Fernando (després Academia de Bellas Artes de San Fernando), de Madrid (1744), l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Petersburg (1757), la Royal Academy of Arts de Londres (1766-68). A València el pintor Evarist Munyós en mantingué una que durà fins a la seva mort, el 1736, i els germans Ignasi i Josep Vergara establiren el 1752 l’Acadèmia de Santa Bàrbara, que fou l’origen de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1768). Aquesta proliferació arribà fins al continent americà: el 1783 fou aprovada l’Academia de San Carlos, a Mèxic; Lima, Nova York, l’Havana, tingueren al final del segle XVIII o al segle següent llurs acadèmies d’art.
Aquestes acadèmies solien ésser dirigides en llurs diferents seccions per artistes de clara orientació acadèmica. Els alumnes de pintura i escultura seguien una formació gradual copiant làmines dibuixades pels mestres, dibuixant models de guix, gairebé sempre reproduïts de l’estatuària clàssica, o bé segons el model viu. Aquesta intensa preparació en dibuix es completava amb estudis de composició, de draperies, de colorit i d’altres. Els estudiants d’arquitectura s’orientaven particularment cap a l’estudi de monuments grecs i romans. Els deixebles sobresortints de les acadèmies catalanes, per tal que poguessin ampliar llurs coneixements, eren pensionats per a estudiar alguns anys a Madrid o a Roma i, més endavant, a París. Aquest sistema, tot i que no ajudà a desvetllar genis, fou útil per aixecar el nivell mitjà de moltes activitats artístiques. Totes aquestes institucions tingueren activitats paral.leles d’ensenyament i d’exposició d’obres d’art. En el curs del segle XIX llur funció s’orientà progressivament cap a d’altres activitats: consulta sobre determinats aspectes artístics sobre la conservació d’obres d’art en general, i d’altres que, sense anul.lar completament el prestigi d’aquestes corporacions, les ha privades d’una bona part de llurs atribucions originals.