Acaia

’Αχαία (el)

Nomós del Peloponès, Grècia.

La capital és Patres. L’antiga regió d’Acaia fou refugi de grups importants d’aqueus escapats de les inva sions dòriques. No tingué un paper destacat fins el 280 aC, en què fou creada la Lliga Aquea, el moviment polític més important de Grècia a l’època hel·lenística, al costat de la Lliga Etòlia. La Lliga Aquea, ajudada per Roma, lluità alternativament amb Esparta i amb Macedònia. Fou dissolta pels romans el 146 aC, i Acaia esdevingué província romana. A partir de la conquesta romana, el nom d’Acaia serví per a designar tot Grècia. Tiberi la incorporà a Macedònia (15 dC) i Claudi en feu una província senatorial, de la qual fou procònsul Gal·lió, germà de Sèneca. Reduïda per Antonius als límits primitius, s’hi mantingué durant l’imperi bizantí fins a les croades dels segles XII i XIII. A partir d’aleshores, es constituí en principat de l’Imperi Llatí d’Orient, anomenat també Morea, que fou conquerit per Guillem de Champlitte (Guillem I d’Acaia) i Gaufred de Villehardouin (1205-10). Aquest principat arribà a comprendre tot el Peloponès. Conegué una etapa de floriment sota els Villehardouin, que durà fins al 1259, en què Guillem II fou derrotat per Miquel VIII Paleòleg. El sistema feudal llatí se sobreposà a l’organització grega; malgrat les diferències religioses, però, es produí una relativa fusió. Per mitjà del tractat de Viterbo (1267), Carles I d’Anjou, rei de Sicília, esdevingué sobirà d’Acaia. A la mort de Guillem II (1278), les lluites, internes o provocades per l’enemistat entre els Paleòleg i els Anjou, hi esdevingueren constants. En aquest moment (vers el 1302) s’inserí el projecte de Roger de Flor, afavorit per Frederic II de Sicília, fill de Pere II de Catalunya-Aragó, d’introduir-se a l’Imperi d’Orient. D’acord amb el rei, l’infant Ferran, casat amb Isabel de Sabran, neta de Guillem II de Villehardouin, desembarcà a Morea, conquerí Clarença (1315) i s’apoderà de gairebé tot el principat, on encunyà moneda de tipus tornès. Al cap d’un any, però, fou vençut i decapitat pels angevins a la batalla de Manolada. Tanmateix, un partit legitimista que s’alçà al principat enfront dels Anjou s’enrobustí quan Mahalta de Hainaut passà els seus drets a Jaume III de Mallorca. Aquest en fou proclamat príncep el 1334 i arribà a exercir actes de sobirania, però la batalla de Llucmajor amb Pere III de Catalunya-Aragó ensorrà l’incipient imperi. El darrer príncep angeví d’Acaia, Jaume dels Baus, emperador llatí nominal d’Orient, requerí els serveis de les Companyies Navarreses que, de fet, governaren en lloc seu (1381-83). Llur cap prengué el títol de príncep d’Acaia, tot reconeixent la sobirania de Carles III de Nàpols. El 1430, els dèspotes de Mistra ocuparen les restes del principat. Acaia també fou objecte de les ambicions d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, el qual, decidit a disputar als turcs els enderrocs de l’imperi bizantí, inclogué el principat d’Acaia dins el marc de la seva política oriental. Quan Mehmet II s’apoderà de Constantinoble (1453), Alfons IV intensificà la penetració als Balcans i arribà a nomenar Joan Claver virrei de l’Epir i de Morea. El 1460 Acaia fou ocupada pels turcs.