Diverses substàncies inorgàniques actuen com a accelerants (òxids de calci, de magnesi, de zinc, pentasulfur d’antimoni), però els accelerants més actius són els orgànics, els quals han esdevingut ingredients importants en quasi totes les formulacions, malgrat que siguin utilitzades en proporcions molt petites. Les formulacions modernes en contenen sovint més d’un, per tal com molts d’ells actuen, sobretot, com a activadors de l’accelerant principal. Químicament, els accelerants orgànics més correntment utilitzats són guanidines o tiazoles substituïts (tals com la difenilguanidina simètrica o el 2-mercaptobenzotiazole, que és dels d’ús més general), o bé són derivats de l’àcid ditiocarbànic (especialment els anomenats ultraaccelerants, com el disulfiram). La major part dels accelerants orgànics requereixen, per tal d’assolir llur total eficàcia, la presència d’òxid de zinc, i aquest requereix, al seu torn, per a solubilitzar-lo, l’addició d’un àcid gras, tal com l’àcid esteàric.
m
Química