Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables. En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot (romaní, dinar) o a un grup de mots (a la casa, portar-me-la) que marca el contrast entre una síl·laba anomenada síl·laba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síl·labes inaccentuades o àtones. Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes: procediments positius, que consisteixen en la més gran intensitat, elevació o longitud (aïllades o en combinació) amb què hom pronuncia la síl·laba accentuada; procediments negatius, que consisteixen a reduir les possibilitats distintives de les síl·labes inaccentuades. Algunes llengües, com el castellà, el serbocroat i l’ucraïnès, només empren procediments positius; unes altres, com el català, el portuguès, l’italià, l’anglès, l’alemany, el rus i el xinès, empren procediments positius i negatius. En català els procediments positius consisteixen a elevar la intensitat (o sigui la força d’expiració) de les síl·labes accentuades, els fonemes vocàlics de les quals són vuit en la majoria dels parlars balears, cinc en rossellonès i set en la resta. Els procediments negatius consisteixen a reduir els fonemes vocàlics a cinc (o, en alguns casos, sis) en català meridional o valencià i en català occidental (reducció mínima), a tres en català oriental, en rossellonès, en eivissenc, en menorquí, en solleric i en alguerès (reducció màxima), i a quatre en mallorquí (tret del solleric). Segons les llengües, l’accent pot ésser col·locat seguint criteris fonològics: llengües d’accent fix (francès, txec, polonès, llatí, grec clàssic), o bé seguint criteris gramaticals: llengües d’accent lliure (català, castellà, italià, portuguès, anglès, alemany, rus, japonès). Les llengües monosil·làbiques, com el tai, manquen d’accent.
m
Fonètica i fonologia