Antigament, les lletres podien ésser acceptades verbalment —especialment a les fires— o bé posant-hi les mans al damunt, i és coneguda una ordinació de la ciutat de Barcelona, de l’any 1394 (el primer antecedent català de la lletra de canvi), que disposava que es tingués per acceptada si aquell a qui fos presentada no manifestava la seva oposició dins les vint-i-quatre hores següents. Però la llei uniforme de Ginebra del 1930 unificà, entre altres aspectes de la lletra de canvi, les formalitats de l’acceptació; i actualment, aplicats els acords de Ginebra pels estats signataris, l’acceptació només és vàlida si és realitzada en forma escrita a la mateixa lletra (aquest és el cas de la legislació espanyola, francesa, italiana, alemanya, entre altres).
Les lletres han de ser presentades a l’acceptació en el domicili del lliurat, en la data assenyalada en el títol. Si es tracta de lletres girades a un termini a comptar des de la vista, la presentació de l’acceptació ha de fer-se dins del termini d’un any a partir de la data d’emissió. La falta de pagament pot donar al protest o declaració equivalent.