Com que aquestes no es corresponien en codi, no eren descodificades, quedant només com un soroll de fons. Però no va ser fins l’any 1989 que es consideraren les possibilitats del CDMA com a mètode d’accés múltiple, i no solament com un sistema militar per a evitar interferències. Això coincidí amb unes primeres demostracions a càrrec de l’empresa Qualcomm, que ja havia desenvolupat anteriorment uns primers circuits integrats específics. Després del debat sobre els avantatges del TDMA (accés múltiple per divisió de temps) i els del CDMA, el 1993 aquest últim fou acceptat per l’Associació d’Indústries de Telecomunicacions (TIA), i va ser el sistema usat a la telefonia mòbil nord-americana IS-95. El seu homòleg europeu, el GSM, usava un multiplexatge mixt TDMA/FDMA (accés múltiple per divisió en freqüències). L’accés per CDMA és la tècnica emprada en sistemes de telefonia mòbil de la tercera generació, com ara la UMTS a Europa, o la IMT 2000 als EUA, ja que permet augmentar el nombre d’usuaris en una mateixa banda de freqüències. També és utilitzat en comunicacions per alguns satèl·lits d’òrbita baixa (LEO), en els codis del sistema de posicionament GPS i en mòdems de televisió per cable. L’MC-CDMA (Multi-Carrier Code Division Multiple Access) és un CDMA multiportador que utilitza la tècnica DS-CDMA, sobre la qual efectua una modulació ortogonal OFDM (modulació OFDM). Quan el CDMA és utilitzat per a comunicacions de banda ampla, s’anomena W-CDMA.
m