Gairebé tot el comportament humà no estrictament biològic és compost d’accions socials, és a dir, té una dimensió social. A partir del concepte d’acció social es formà l’anomenada teoria de l’acció social, branca del conductivisme social fundada per Max Weber i desenvolupada, entre altres, per Talcott Parsons; considera que l’acció social significativa és la matèria última de la sociologia, o sigui que aquesta ha de basar-se en l’observació del comportament extern, sense fer referència al significat que l’acció té per a qui l’executa. Mentre que Émile Durkheim cerca les característiques de l’acció social en realitats externes a les persones, Max Weber insisteix en la dimensió subjectiva i significativa de l’acció. Tota acció social és típicament intencional ja que pretén assolir determinats objectius i es fa en relació amb altres actors. Els actes humans poden tenir conseqüències imprevistes que escapen —per a bé o per a mal— al control de la voluntat. Es parla d’efectes perversos quan l’acció té resultats contraproduents.
f
Sociologia