El 1943, per primera vegada, C.K.Seyfert estudià sistemàticament les AGN, tot i que n'hi havia exemples coneguts des del 1900. L’espectre de les AGN presenta unes línies d’emissió molt amples, produïdes per transicions entre estats electrònics d’alta energia i per la presència d’abundants ions de diferents elements (oxigen, sofre, nitrogen, etc); això permet d’identificar com a AGN els quàsars, els blazars, les galàxies Seyfert, les radiogalàxies i també els liners. El nucli de les AGN es caracteritza sovint perquè és tan lluminós com tota una galàxia i perquè mostra moviments relativistes en el seu si: les AGN emeten, doncs, quantitats ingents d’energia, i per tant hi ha d’haver un procés responsable d’aquest fenomen. L’estudi de les línies d’emissió permet de tenir una idea de les condicions físiques existents a una distància de 0,1 a 100 anys llum de l’objecte central d’una AGN i, en particular, de fer estimacions sobre la massa d’aquest objecte central i sobre la natura del procés de reposició d’energia. Així, hom creu que la font bàsica d’energia d’una AGN és un forat negre massiu que es desenvolupa per acreció de matèria del seu voltant: un objecte de 10 8 M212 o 10 9 M212 (M212 és la unitat de massa solar) per als quàsars, que es redueix a 10 6 M212 o 10 7 M212 per a les galàxies Seyfert. Les observacions també indiquen que hi ha galàxies amb un objecte d’aquesta mena al centre i que no radien com les AGN; aquest és el cas, per exemple, de la M81, amb un forat negre detectat de10 7 M212 i que és una galàxia normal. La interpretació d’aquest fet és que el forat negre deu consumir combustible, per acreció des del disc que l’envolta, a un ritme baix o poc eficient.