Originat a França, amb els films dels Lumière, assolí un ràpid èxit popular que determinà l’aparició de les actualitats reconstituïdes , com el Xoc de dos transatlàntics de Fructuós Gelabert, que donaven una versió trucada de fets autèntics. Baltasar Abadal, Segon de Chomón, Francesc Tramullas, Josep Gaspar i l’empresa Cuesta foren els iniciadors del gènere als Països Catalans. Vers el 1910 les cases productores franceses Pathé i Gaumont fixaren la fórmula de les revistes d’actualitats: muntatge de fragments de temes diversos —fets polítics, bèl.lics, esportius, artístics; modes, etc—, amb una durada aproximada d’uns onze minuts. La Primera Guerra Mundial i la revolució russa, amb Lev Kulešov, Esfir I. Šub, Roman L. Karmen i Dziga Vertov posaren en evidència el valor propagandístic del gènere. Fox Movietone, americana, Éclair, francesa, UFA, alemanya, i Luce, italiana, foren revistes destinades a una informació dirigida dels públics. Les dues darreres, amb caràcter nacionalitzat, serviren de model per a molts altres estats, entre ells l’espanyol amb el No-Do. Als Països Catalans, la primera revista havia estat la Studio, editada a Barcelona a partir del 1912. A l’època de la Guerra Civil de 1936-39, el Servei Cinematogràfic de la Generalitat inicià la producció d’actualitats, algunes còpies de les quals es conserven en cinemateques estrangeres. Actualment, amb l’aparició dels diaris televisats, la utilitat directa del gènere ha quedat molt disminuïda. En canvi, el muntatge de llargmetratges de fets passats, forma emprada ja a l’URSS a partir del 1919, ha pres un gran increment i ha arribat a constituir la base de sessions d’exhibició ( Paris, 1900 , de Nicole Vedrés, o Mein Kampf , d’Edwin Leiser).
f
pl
Cinematografia