El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d’una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d’una sobre l’altra, una d’elles, almenys, adquireix formes de vida de l’altra. El procés d’adquisició d’aquestes formes de vida —el procés d’aculturació— és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la freqüència o duració d’aquest contacte. Un exemple d’aculturació és la conquesta d’Amèrica per Castella. Aquest fet comportà la modificació de les cultures indígenes americanes a través d’un procés d’aculturació que consistí a substituir formes de vida indígenes (idioma, religió, tècniques, institucions i relacions socials, etc) per formes de vida castellanes. Però, a la vegada i com a resultat del contacte entre castellans i indígenes americans, els castellans adquiriren d’aquestes formes de cultura com la coca, la patata, el tabac, abans desconegudes pels europeus. L’aculturació és l’objecte dels estudis que hom anomena d’història cultural, per tal com aquesta estudia l’estructura de la cultura històricament i funcionalment considerada, això és, considera l’estructura cultural d’un poble com a resultat d’un procés adaptatiu que inclou, per una banda, la forma de vida que li és pròpia en el moment d’ésser estudiada i, per una altra, l’anàlisi d’aquelles formes culturals que són conseqüència del contacte amb els pobles que ja les posseïen. En tot estudi d’aculturació apareixen sempre dos elements històrics estructuralment dinàmics: la cultura donadora i la cultura receptora. En totes dues, el procés d’aculturació implica una readaptació cultural: la societat que és objecte d’aculturació resta sotmesa a canvis qualitatius en les seves formes de vida. El fenomen de l’aculturació ha estat estudiat sobretot en les societats primitives o àgrafes que han sofert modificacions substancials en llur estructura cultural com a conseqüència de llur contacte amb les cultures urbanes i imperialistes. Com en el cas de les expansions musulmanes i europees per Àfrica, de les russes per diverses zones d’Europa, d’Àsia, de les dels europeus a Amèrica, etc. El començament d’una aculturació té lloc a través d’individus dels quals hom diu que estan aculturats perquè empren formes de vida diferents de les tradicionals en el seu poble. És el cas de l’individu de parla i d’origen castellans resident a Catalunya aculturat a causa d’incloure mots catalans en el seu vocabulari, o el del català que empra mots castellans (o anglesos) en la seva parla habitual. Es tracta, en aquest cas, d’una aculturació lingüística que indica que dues (o més) ètnies, en llur contacte històric, més o menys pacíficament, han intercanviat formes de cultura determinants d’una aculturació específica del català pel castellà i del castellà pel català: es produeix el que hom anomena un mestissatge cultural. L’estudi d’una aculturació concreta comporta l’establiment de les condicions en què és fet el contacte entre les dues cultures i l’estudi del que ha canviat i com ha canviat i quina mena de sincretismes n'han resultat. Generalment, aquests sincretismes poden ésser considerats com una adaptació de la cultura receptora a les pressions exercides per la cultura donadora. Tota aculturació és un procés de reorganització de la pròpia cultura i del propi sistema social. Implica un procés d’assimilació mental i representa un canvi en l’estructura de personalitat dels individus afectats per l’aculturació. La natura d’aquests canvis depèn de les condicions en què ha estat fet el procés de contacte entre les dues cultures: si ha estat fet voluntàriament o per imposició. La classe de resposta que susciten és diferent: en el primer cas és una funció del prestigi; en el segon, de la violència emprada per una ètnia contra l’altra. Els canvis són experimentats per individus concrets i són condicionats per llur classe social, edat, sexe. El concepte d’aculturació és essencialment dinàmic. El seu principi directiu és l’adaptabilitat humana i la concepció del comportament humà segons la qual aquest és modificable i relatiu als efectes de la cultura en l’espai i en el temps històrics.
f
Sociologia
Antropologia social