Anomenat també pila secundària o transformador diferit. És format per dos elèctrodes submergits en un bany comú. L’un fa de placa positiva i l’altre de negativa. Les característiques més importants són: el cabal o intensitat que pot descarregar; la potència disponible als borns; la quantitat en Ah que pot retornar i que depèn del règim de descàrrea; la quantitat d’energia que pot alliberar; el rendiment en quantitat, és a dir, la relació per quocient entre els A-h retornats i els rebuts durant la càrrega; el rendiment d’energia o relació per quocient entre l’energia alliberada i l’absorbida. Hi ha diversos tipus d’acumuladors emprats actualment.
L’acumulador de plom, el més corrent i conegut, fou ideat per G. Planté el 1859 i és constituït per dues plaques de plom immergides en un bany d’àcid sulfúric (H2SO4) de 24 a 28° Beaumé de densitat. En carregar-se, la placa positiva pren oxigen i es transforma en peròxid de plom (PbO2), mentre que la negativa esdevé plom porós. En descarregar-se a través del circuit exterior, el PbO2 es redueix a PbSO4 i el Pb s’oxida a PbSO4. Les plaques queden, doncs, sulfatades i cal carregar-lo per a retornar-lo a l’estat inicial. Les reaccions globals del procés són:
Durant la càrrega la força contraelectromotriu puja fins a 2,5 V al final; mentre dura la descàrrega es manté a uns 2V bastant de temps, però finalment baixa ràpidament i cal interrompre-la quan arriba a 1,85V a fi d’evitar la sulfatació de les plaques, que resulta perjudicial. La densitat de l’electròlit varia segons l’estat de la càrrega, des de 1,12 (descarregat) fins a 1,25 (carregat). Dóna uns 30 Ah per kg de pes (40 Wh/kg en energia), té un rendiment en quantitat del 90% i en energia del 60 al 70%, i la seva durada de vida és d’uns 1000 cicles. És molt emprat en vehicles en forma de bateries de 3 (6V), 6 (12V) o 12 (24V) elements.
L’acumulador alcalí utilitza un electròlit bàsic en lloc d’àcid, generalment una dissolució de potassa (KOH). El més antic és el de níquel-ferro (Ni-Fe) o acumulador Edison, ideat per Edison el 1908 i format per unes plaques positives de níquel i unes de negatives de ferro.
Modernament aquestes darreres són de cadmi i ferro, acumulador de níquel-cadmi (Ni-Cd), amb la qual cosa milloren les seves característiques. És més robust i resistent que el de plom, i també menys feixuc i voluminós, però només dóna 1,25 V. Descarrega 45 Ah/kg i té una durada de vida superior als 1000 cicles. És emprat sobretot en instal·lacions fixes. Modernament hom els fabrica també de forma completament estanca, de manera que poden ésser instal·lats en aparells portàtils. Especialment són fabricats en versions miniaturitzades que tenen una especial aplicació en aparells electrònics transistoritzats, màquines portàtils, petits electrodomèstics, etc. Solen tenir forma cilíndrica (anàloga a la de les piles) o bé són de poca alçada (en forma de botó o de moneda), de manera que empilats convenientment queden acoblats en sèrie a fi d’obtenir tensions més elevades.
Un altre tipus d’acumulador alcalí recent és l’acumulador d’argent-zinc, ideat per H. André el 1941, en què les plaques positives són d’argent polvoritzat amb òxid d’argent i les negatives, de zinc. Dóna 1,5 V, té un rendiment alt i una energia màssica molt elevada (120 Wh/kg), però la seva durada de vida és molt curta (100 cicles). Hom preveu que pot arribar a tenir un gran desenvolupament en pocs anys i en aquest sentit es fan esforços per a perfeccionar-lo i fer-lo comercial. Han estat assajats altres tipus d’acumuladors, encara actualment en fase d’experimentació; entre els més prometedors cal destacar els següents: níquel-zinc, aire-zinc, argent-cadmi, zinc-clor, sodi-sofre i liti-sulfur de ferro.