Com a teòric publicà, entre altres, l’assaig Ornament und Verbrechen (‘Ornament i crim’, 1908), on sosté la seva tesi fonamental que en arquitectura cal evitar, perquè és bàrbara, qualsevol ornamentació. Amb aquesta actitud atacava l’actuació dels secessionistes, que aleshores triomfaven a Viena. L’altra base de la seva tasca es concentra en la teoria que ell qualifica com a raumplan : una casa no ha d’ésser dividida en pisos uniformes, sinó que ha de tenir llibertat d’alçàries, exigides segons les diferents necessitats de l’àmbit. Aquests dos punts es manifesten en les seves obres més destacades, com la casa Steiner (Viena, 1910), la casa Schen (Viena, 1912) i la casa Tzara (París, 1926).