Fou professor a diferents llocs, i finalment catedràtic d’economia política de la Universitat de Berlín, amb influència confessada de Rodbertus i Schäffle i molt interessat per Ricardo i Tooke. Bé que no formà pròpiament part de l’escola històrica, tingué molt present la complexitat dels fenòmens econòmics i fugí d’un capteniment excessivament teòric. Reformista, bé que políticament conservador, és un exponent del “socialisme de càtedra”. Fou president del Verein für Sozialpolitik. El camp d’estudi on es mostrà més original fou el monetari, en el qual féu treballs considerables. La seva obra més important és Finanzwissenschaft , en quatre volums (1877-1901), i la seva producció és abundosa. La llei Wagner estableix una relació entre el desenvolupament econòmic i social i les activitats creixents de l’administració pública.