Fou coneguda ja pels pobles antics (Egipte, Caldea, Índia, Grècia, etc.), on tingué una significació politicoreligiosa diferent de la que té en el món modern. Hi predominava l’interès objectiu de la família; l’interès en la continuació de la nissaga, absolutament necessària per a la supervivència del culte als avantpassats i per a la transmissió dels béns.
El dret romà conegué dues formes d’adopció: l’arrogació (abrogatio), que consistia en l’adopció d’una persona que fins aleshores no havia estat subjecta a la pàtria potestat de ningú, i l’adopció en sentit estricte, que comportava un contracte entre el titular anterior de la pàtria potestat i l’adoptant que rebia el fill en pàtria potestat; aquesta adopció, amb Justinià, adquirí dues formes: la plena (adopció d’un descendent) i la minus plena (adopció d’un estrany). Els pobles germànics també conegueren l’adopció i l’acompanyaren d’un complex cerimonial, fins que caigué en desús. En l’antic dret castellà la trobem ja recollida en el Fuero Juzgo i en les Partidas. Als Països Catalans fou generalment acceptada; fou inclosa amb el nom d’afillament en els Costums de Tortosa. Els codis liberals del segle XIX, seguint la línia marcada pel napoleònic i pel prussià, atorgaren a l’adopció una finalitat de tipus subjectiu i personal, considerant-la com una institució simplement filantròpica.
El Codi Civil espanyol regulà la institució, però també en benefici exclusiu de l’adoptant. A Catalunya, aquest text tingué vigència quant al procediment, mentre que la part substantiva continuà la regulació jurídica romana. Des del 1991, la institució de l’adopció és regulada de manera completa i autònoma per una llei del Parlament de Catalunya, actualitzada el 1995. Les circumstàncies creades per les conflagracions mundials i, més endavant, pel fenomen de la globalització han actualitzat la institució i l’han feta passar al primer pla de la política legislativa, la qual cosa ha requerit l’establiment de modalitats específiques (legitimació adoptiva, afillament d’expòsits, acolliment familiar, adopció internacional, etc.).
Segons el Codi Civil, l’adopció pot ser simple o plena. Per a poder adoptar es requereix ésser en ple exercici dels drets civils i, almenys un dels adoptants, ésser major de vint-i-cinc anys i excedir com a mínim en catorze anys l’edat de l’adoptat. No poden adoptar els qui hagin estat condemnats per una causa de privació de la pàtria potestat o remoguts d’un càrrec tutelar, ni el tutor del pupil fins que no hagi estat aprovat definitivament el compte general de la tutela. Només poden ser adoptats els menors no emancipats que es troben en situació d’acolliment preadoptiu, llevat que concorri alguna de les següents condicions: ésser fill del cònjuge o la persona de sexe diferent amb qui l’adoptant conviu maritalment amb caràcter estable; ésser orfe i parent de l’adoptant en tercer grau de consanguinitat o afinitat; que la tutela s’hagi constituït legalment en favor dels adoptants. Pot adoptar-se un major d’edat o un menor emancipat si aquest ha estat convivint ininterrompudament amb l’adoptant des d’abans d’haver fet els catorze anys. No poden ser adoptats els descendents ni els parents en segon grau de la línia col·lateral per consanguinitat o per afinitat, mentre dura el matrimoni que origina aquest parentiu. Ningú no pot ser adoptat per més d’una persona, exceptuant l’adopció conjunta per part dels dos cònjuges o per una parella d’home i dona que convisqui maritalment amb caràcter estable. L’adopció, en la qual s’ha de tenir en compte sempre l’interès de l’adoptat, es constitueix per resolució judicial.
Per a iniciar l’expedient, si hi ha hagut acolliment preadoptiu o tutela dels adoptants legalment constituïda de menys d’un any, cal la proposta prèvia de l’organisme competent, en la qual s’han d’acreditar condicions personals, socials, familiars i econòmiques de l’adoptant. Han de donar llur consentiment a l’adopció, davant el jutge, el o els adoptants i l’adoptat major de dotze anys, amb l’assentiment del cònjuge de l’adoptant o la persona amb qui aquest conviu maritalment amb caràcter estable. No cal l’assentiment si els pares de l’adoptat han estat privats legalment de la pàtria potestat o són sotmesos a una causa de privació d’aquesta. La mare no pot donar consentiment fins que hagin passat trenta dies a partir del part. El consentiment s’ha de donar sempre davant l’autoritat judicial. No caldrà el consentiment quan aquells que hagin de donar-lo es trobin impossibilitats per a fer-ho. El consentiment dels pares no es pot referir a un adoptant determinat, llevat del cas excepcional en què alguna causa raonable ho justifiqui. El jutge ha d’escoltar en l’expedient d’adopció: els pares que no han estat privats de la pàtria potestat, però que són sotmesos a una causa de privació d’aquesta; el tutor, el curador o el guardador de l’adoptat; l’adoptat menor de dotze anys, si té prou coneixement i és possible; i els fills de l’adoptant o els adoptants, si n’hi ha i si tenen prou coneixement, sempre que sigui possible.
L’adopció produeix els mateixos efectes que la filiació per naturalesa. L’adopció causa parentiu entre l’adoptant, els seus ascendents i descendents, i l’adoptat i els seus descendents i extingeix el parentiu entre l’adoptat i la família anterior. Excepcionalment, subsisteixen els vincles jurídics amb la família d’origen quan s’ha adoptat el fill del cònjuge; als efectes dels impediments per a contraure matrimoni; pel que fa a la successió intestada i als drets legitimaris, i en qualsevol altre cas en què ho estableixi la llei. L’adoptat, a partir de la majoritat, pot exercir les accions que condueixin a esbrinar quins han estat els seus progenitors biològics, la qual cosa no afecta la filiació adoptiva.
L’adoptat conjuntament pels dos cònjuges o per una parella d’home i dona que convisqui maritalment amb caràcter estable porta els cognoms dels adoptants en l’ordre que estableixi la llei. L’adoptat per una sola persona porta els cognoms d’aquesta, llevat del cas que s’adopti el fill del cònjuge, que conserva el cognom del pare o de la mare, segons correspongui. L’ordre dels cognoms pot ser invertit a petició de l’adoptant en el moment de l’adopció, o de l’adoptat a partir de l’emancipació o de la majoritat.
L’adopció és irrevocable. No obstant això, el jutge pot acordar l’extinció de l’adopció si el pare o la mare biològics no havien intervingut d’acord amb la llei i per causa que no els fos imputable, en l’expedient d’adopció. Aquests poden interposar la petició dins els dos anys següents a l’adopció, considerant l’interès del menor. L’extinció de l’adopció no afecta els efectes patrimonials produïts abans d’aquesta.
La llei 3/2005 modificà els preceptes del codi de família en matèria d’adopcions i la llei 10/1998, d’unions estables de parelles, en el sentit de permetre l’adopció a parelles estables constituïdes per persones del mateix sexe. Aquesta reforma fou una de les mesures més rellevants en el desenvolupament del règim d’adopcions que és en el títol V del codi de família, pendent d’integració en el llibre segon (persona i família) del Codi Civil de Catalunya.