Llicenciat en dret, fou un actiu opositor a la dictadura de Marcos Pérez Jiménez (1953-58), a través sobretot del grup constituït entorn de la revista Sardio. Posteriorment, fou secretari d’ambaixada a l’Argentina, professor de literatura a la Universitat de Caracas i, els anys noranta, agregat cultural de Veneçuela a l’Estat espanyol. Durant més d’una dècada dirigí i presentà a la televisió pública veneçolana el programa Contratemas, sobre literatura. Col·laborà també a la premsa.
De les seves obres, d’un realisme ombrívol, es poden esmentar les narracions Las hogueras más altas (1959), Asfalto-Infierno y otros relatos demoníacos (1962), Hombre que daba sed (1966), Los tres espartanos miedosos (1999) i les novel·les País portátil (1968), que obtingué el premi Seix Barral, i Viejo (1995). Publicà també poemes (Huesos de mis huesos, 1997). Rebé també el Premio Nacional de literatura de Veneçuela (1978).