La primera referència d’aquest període al cristianisme occidental data de mitjan segle VI. L’advent té una duració variable: a les esglésies Catòlica i Anglicana comença quatre diumenges abans. A l’Orient no hi ha pròpiament un advent; però sí uns diumenges que precedeixen el Nadal (de les “Anunciacions”, 5, en la tradició siríaca; dels justos de l’Antic Testament i dels avantpassats de Crist en la tradició bizantina). A l’antiga litúrgia visigòtica tenia 6 setmanes. El primer diumenge d’advent és també el dia en què comença l’any eclesiàstic.
L’advent té un to penitencial semblant al de la quaresma, però amb menys severitat; el dejuni no és obligat, bé que el solemne caràcter del període és marcat per l’ús litúrgic de la porpra (excepte el tercer diumenge anomenat Gaudete, en què la cerimònia adquireix un to més festiu) i a la litúrgia romana amb la supressió del Gloria in excelsis a les misses dels diumenges. Aquest període no és observat solament com a preparació del Nadal, sinó també per reforçar el sentit litúrgic de la segona vinguda de Jesucrist.