La primera referència d’aquest període al cristianisme occidental data de mitjan s VI. L’advent té una duració variable: a les esglésies Catòlica i Anglicana comença quatre diumenges abans. A l’Orient no hi ha pròpiament un advent; però sí uns diumenges que precedeixen el Nadal (de les “Anunciacions”, 5, en la tradició siríaca; dels justos de l’Antic Testament i dels avantpassats de Crist en la tradició bizantina). A l’antiga litúrgia visigòtica tenia 6 setmanes. El primer diumenge d’advent és també el dia en què comença l’any eclesiàstic. L’advent té un to penitencial semblant al de la quaresma, però amb menys severitat; el dejuni no és obligat, bé que el solemne caràcter del període és marcat per l’ús litúrgic de la porpra (excepte el tercer diumenge anomenat Gaudete , en què la cerimònia adquireix un to més festiu) i a la litúrgia romana amb la supressió del Gloria in excelsis a les misses del diumenge. Aquest període no és observat solament com a preparació del Nadal, sinó també per reforçar el sentit litúrgic de la segona vinguda de Jesucrist.
m
Cristianisme