aeroport

m
Transports

Elements d’un aeroport: 1, torre de control; 2, pistes; 3, terminal de càrrega; 4, mòdul d’embarcament; 5, terminal de passatge; 6 sala de pre-embarcament; 7, recollida d’equipatge; 8, accés i facturació

© Fototeca.cat

Aeròdrom proveït d’instal·lacions i serveis permanents que assisteixen amb regularitat el trànsit aeri i que permeten l’aparcament, l’entreteniment i la reparació de les aeronaus, així com l’embarcament i el desembarcament de passatge i de càrrega.

La transformació de l’aeròdrom en aeroport es produí amb la instauració de les línies aèries regulars, poc temps després de la Primera Guerra Mundial. El pes i la velocitat creixents dels avions emprats, les majors exigències quant a seguretat, la necessitat de permetre l’aterratge i l’envol, amb fluïdesa, de quantitats cada vegada més grans d’aeronaus i, per tant, de rebre i d’evacuar majors quantitats de passatgers i de càrrega, així com les formalitats legals imposades pel fet de procedir, les aeronaus, d’altres països, convertiren els antics camps d’aviació en estructures complexes de ràpida evolució. El tipus de trànsit que ha d’ésser atès per un aeroport és el que en determina les característiques. Així, les línies aèries de categoria local (300-800 km) utilitzen avions que requereixen pistes d’uns 1.100-1.500 m de longitud i de 10-15 t de resistència màxima per roda, mentre que les grans línies intercontinentals empren aparells que requereixen pistes d’uns 2.200-4.000 m de longitud i de 45 t de resistència. La pista principal de l’aeroport de Barcelona té 3.200 m de longitud. D’altra banda, la diferència qualitativa entre un aeroport que serveix una àrea comarcal i un aeroport intercontinental rau no solament en la longitud i en la resistència de les pistes, sinó també en els serveis de navegació aèria, l’estació terminal de passatge i càrrega, els serveis d’entreteniment i de reparació de les aeronaus, els serveis generals de l’aeroport i la infraestructura d’accés des de les ciutats més pròximes. Generalment, un aeroport és proveït d’una o dues pistes principals d' aterratge i d' envol (orientades habitualment segons els vents dominants) i d’alguna o algunes pistes secundàries, unides les unes amb les altres mitjançant carrers de rodada pels quals poden desplaçar-se les aeronaus, per a entrar a l’àrea de maniobra i per a sortir-ne. Antigament, a causa de la lleugeresa dels avions, que els feia més sensibles al vent transversal, l’orientació de les pistes era molt important; actualment, almenys a les zones geogràfiques on les velocitats dels vents no són excessives, és considerat més important disposar les pistes no en funció del vent, sinó de manera que permetin el màxim nombre d’operacions per unitat de temps. L’augment del pes i de les velocitats ha portat a un augment de la resistència a la compressió i de la longitud de la pista, fins a convertir aquestes característiques en definidores dels tipus d’aeroport. Aquestes pistes són de construcció molt diversa, però per a les grans pressions és emprat el formigó armat pretensat.

La proliferació del transport aeri ha forçat un acurament de les mesures de control del trànsit. Els serveis de navegació aèria dels aeroports, centralitzats a la torre de control, guien l’aeronau des que entra volant a la seva zona de control (que pot estendre's sobre milers de quilòmetres quadrats, i en la qual hi ha sovint un gran nombre d’avions a controlar) fins a la seva sortida, i ordenen el trànsit aeri a la rodalia de l’aeroport tot dirigint les operacions d’aterratge i envol. Els controladors aeris han esdevingut imprescindibles; de llur preparació depèn la fluïdesa del trànsit aeri (en els grans aeroports es produeix una entrada o sortida cada dos minuts). L’èxit de llur comesa reclama tots els avenços tecnològics: radioabalisament, radars d’abast variable i panoràmics, telecomunicacions i ordinadors. El desenvolupament d’aquests ajuts en la navegació aèria ha convertit en perfectament segures operacions com l’aterratge sense visibilitat (sistema ILS [Instrumental Landing System] d’aterratge instrumental i MLS de guiatge amb microones). La complexitat de tot el procés de vigilància i guiatge obliga a mantenir contactes seguits amb el centre estatal de control de l’espai aeri. La torre de control facilita tota la informació útil per a la realització eficaç dels vols, dóna l’alerta en cas d’avaria d’alguna instal·lació de l’aeroport fonamental per al vol o de pèrdua del contacte amb una aeronau, decideix com s’ha d’efectuar un aterratge o un envol determinats i decideix sobre la suspensió i la represa de les operacions aèries a l’aeroport. Les estacions terminals de passatge i càrrega disposen, ultra els serveis administratius i tècnics de l’aeroport (duana, policia, sanitat, etc), dels mitjans necessaris per al públic (informació, restaurant, sales d’espera) i per a la manutenció de la càrrega. Les terminals centralitzades, en què els viatgers i la càrrega es traslladen en vehicles fins a l’avió, van essent substituïdes, als grans aeroports, per complexos de molls satèl·lit, units a l’estació terminal per túnels d’accés. Davant d’un d’aquests molls d’embarcament-desembarcament, es col·loca un avió en el qual entren directament els passatgers mitjançant passarel·les telescòpiques cobertes. Des dels molls d’embarcament, els avions es dirigeixen a l’àrea de maniobra per començar l’operació d’envol. La càrrega és manipulada mitjançant sistemes automàtics de transport i selecció, accionats amb l’ajut d’ordinadors; la utilització dels contenidors es va generalitzant per l’economia que signifiquen.

Els serveis d’entreteniment i de reparació d’aeronaus tenen cura del funcionament dels sistemes i de les peces que poden influir sobre la seguretat de la navegació aèria, les quals són canviades quan hi ha una avaria o al cap d’un nombre predeterminat d’hores de vol, amb independència del seu estat. Això, i el fet que, per qüestions de rendibilitat, les aeronaus no poden ésser enviades per a aquestes reparacions als tallers del fabricant o de l’explotador, obliga els aeroports a mantenir serveis de reparació de certs components elèctrics, electrònics o bé mecànics dels avions. Atès el consum de combustible dels avions (la meitat del pes màxim d’un avió Concorde correspon al pes del combustible), hom tendeix a derivar cap als aeroports branques de pipe-lines que els forneixen directament, situades prop dels molls d’embarcament. Els serveis d’entreteniment i de reparació disposen dels hangars necessaris per a la protecció dels avions en reparació o en espera. Els serveis generals comprenen els serveis contra incendis, els serveis sanitaris d’urgència i els equips d’entreteniment general de l’aeroport. La infraestructura d’accés des de la ciutat a l’aeroport és condicionada pel ritme actual de desenvolupament de l’aviació. Per principi, un gran aeroport serveix una regió extensa i poblada, prop d’una gran ciutat, és a dir, dotada ja d’una infraestructura d’accés, constituïda generalment per autopistes i ferrocarrils. Malgrat això, si hom considera que el personal de servei de l’aeroport pot estar format per desenes de milers d’individus i que pot caldre traslladar-hi diàriament més de 50 000 persones (entre empleats i passatge), el problema de fluïdesa de circulació que planteja l’existència d’un aeroport és evident.