Pèrdua d’un fonema o d’una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot, sovint influïda per la presència habitual d’un altre mot anterior, normalment un article, o per la impressió, en els parlants, de l’existència d’aquest.
En la parla viva vulgar és un fenomen freqüent: l(a)manida; l(a)monestació; hi vull(a)nar, etc. Així s’explica, per exemple, l’evolució d' episcoupu
>ebisbe>bisbe.