A la mar és particularment important, ja que determina zones molt riques en pesca en provocar una barreja vertical de substàncies nutritives en uns ecosistemes molt estratificats i delimitats per la banda estreta de la regió fòtica. A l’oceà, els afloraments poden produir-se prop de la costa, reben llavors el nom d'aflorament costaner. Els més importants es produeixen en trams dels marges orientals dels oceans on el vent regnant, associat generalment als anticiclons centrats sobre la mar, bufa paral·lelament a la costa o en direcció lleugerament de terra a mar, de tal manera que genera un transport net en direcció a alta mar de l’aigua superficial. Aquest transport força una remuntada de l’aigua de sota enfront de la costa. Les principals zones d’aflorament costaner estan associades als vents alisis i per tant la seva intensitat varia d’acord amb l’estacionalitat d’aquests i amb la posició de la zona de convergència intertropical. A l’Atlàntic es troben al NW d’Àfrica i a Sud-àfrica; al Pacífic, a les costes d’Oregon-Califòrnia i a les del Perú; a l’Índic es produeix un fort aflorament a les costes de Somàlia i la península Aràbiga en l’època dels monzons del sud-oest. Les aigües aflorades són riques en nutrients, la qual cosa fa que la producció primària assoleixi nivells d’entre 500 i 1 000 gC m-2 any-1. Les principals pesqueres mundials es troben en aquestes zones d’aflorament. A les zones equatorials, la confluència dels vents alisis produeix la divergència dels corrents superficials; són els afloraments equatorials. Segons la latitud on es trobi la convergència intertropical, poden donar-se una o dues bandes zonals de divergència. Aquesta divergència afavoreix l’aflorament d’aigua subsuperficial. A causa dels corrents generals equatorials, que en superfície prenen direcció E-W, la termoclina és més elevada en l’extrem oriental dels oceans (la capa ben barrejada d’aigua superficial hi és més prima). Les ones internes atrapades en la zona equatorial, que viatgen d’oest a est, afavoreixen el fet que de tant en tant l’aigua de sota la termoclina, rica en nutrients, arribi a envair de manera significativa la zona fòtica, la qual cosa provoca un augment de la producció primària a la zona (els afloraments es donen més fàcilment als extrems orientals, on la termoclina és més a prop de la superfície).
m
Geografia
Ecologia