Cal situar l’aparició del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperació amb l’invasor, d’infidelitat, de traïció. En principi, el partit afrancesat s’havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí d’Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer la conveniència d’un canvi dinàstic que regenerés el país. Amb tot, el bàndol afrancesat no cristal·litzà netament fins després de la batalla de Bailèn (juliol de 1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l’assemblea de Baiona (el ministre Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d’Espanya) es desferen llavors de l’obediència a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que, com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarrús, ministres de Josep I, o Llorente i Meléndez Valdés, consellers d’estat, es lligaren des d’un començament a la sort de la causa josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d’escriptors sevillans (Arjona, Lista, Miñano), que s’afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc l’expedició triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l’estat que no tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats catalans, el més rellevant fou el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, càrrec que no ostentà sinó pocs mesos, a causa de la creixent orientació del Principat vers l’imperi francès des del 1810. Més efectives foren les gestions de Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d’apel·lació del Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del Diario de Barcelona, del “mere” de Barcelona Melcior de Guàrdia, d’Antoni de Ferreter i d’altres. Acabada la Guerra del Francès, els afrancesats sofriren l’exili, i algun, com Meléndez Valdés, hi morí. Però els constitucionalistes del trienni els amnistiaren (1820), i encara, uns anys més tard, el mateix Ferran VII els atorgaria càrrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi entre el liberalisme perseguit i l’absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827) desitjava de pal·liar.
f
m
adj
Història