De família jueva, fou, amb la seva mare, l’única que escapà de l’extermini nazi. Inicialment orientada envers les ciències, una conferència de György Lukács la feu decidir per la filosofia, matèria en la qual es titulà el 1955. Posteriorment formà part de l’anomenada Escola de Budapest encapçalada per Lukács, del qual fou ajudant a la universitat. Sota la seva influència, se centrà inicialment en interpretacions marxistes de la realitat social, corrent de pensament del qual es distancià progressivament. Membre del Partit Comunista des del 1947, la seva posició crítica envers la intervenció soviètica a les revoltes hongaresa (1956) i de Praga (1968) comportà la seva expulsió de la càtedra de filosofia a la Universitat de Budapest i una marginació creixent. El 1977 s’exilià a Austràlia, on començà una nova etapa acadèmica de gran productivitat intel·lectual. El 1988 succeí Hannah Arendt a la New School for Social Research de Nova York, d’on es jubilà el 2009. En tornar a Hongria, es convertí en una de les principals veus opositores al populisme del president Viktor Orbán. La seva obra filosòfica se centra en la vida quotidiana, la resposta a les necessitats i els conflictes de la qual considera l’origen de la cultura. Reflexiona també sobre l’individu i sobre el poder des del punt de vista de les llibertats. De la seva obra sobresurten els títols A reneszánsz ember (‘L’home del Renaixement’, 1967), Érték és történelem. Tanulmányok (‘Valor i història. Estudis’, 1969), A mindennapi élet (‘La vida quotidiana’, 1970), Az érzelmek elmélete (‘Teoria de les emocions’, 1980), A Theory of History (1982) i la biografia Bicikliző majom (‘El mico amb bicicleta’, 1998). Rebé, entre d’altres, els premis Lessing (1981), Hannah Arendt de filosofia política (1995), Sonning (2006) i Ossietzky (2012), i fou guardonada amb la Medalla Goethe (2010).