Aquesta capa de matèria orgànica constitueix una font d’alimentació per a la biota del sòl i una reserva de nutrients per als conreus. L’activitat dels microorganismes afavoreix l’estructuració del sòl i la disponibilitat d’aigua i d’elements minerals per als vegetals que hi creixen. La presència d’una capa de matèria orgànica redueix la pèrdua d’aigua del sòl, el protegeix de la possible erosió hídrica o eòlica al mateix temps que disminueix la germinació de males herbes, tot i que sovint el control d’aquestes herbes no és fàcil. L’agricultura de conservació també propugna l’establiment de cobertes vegetals entre els conreus d’una rotació i de forma permanent entre les fileres d’arbres en plantacions de conreus llenyosos. Evita la utilització del foc per a eliminar restes de collita o vegetació espontània no desitjada. Aquest sistema de conreu també evita el treball del sòl per a incorporar matèria orgànica en el seu perfil o per a controlar les males herbes. Tot plegat fa que el no-conreu i la sembra directa siguin elements essencials d’aquest sistema de conreu. A diferència de l’agricultura ecològica, l’agricultura de conservació no prohibeix la utilització de fertilitzants minerals o pesticides de síntesi. Els darrers anys, la superfície conreada d’aquesta manera ha experimentat un fort augment. Actualment hi ha uns 60 milions d’hectàrees d’agricultura de conservació, la major part en el continent americà. Aquest sistema ha estat adaptat, principalment, per al conreu de cereals, lleguminoses de gra, canya de sucre, fruita i hortalisses. L’agricultura de conservació, a més d’ésser poc agressiva amb l’entorn, pot significar la disminució de la necessitat de mà d’obra, del consum de combustible i de la utilització de pesticides, cosa que pot aportar uns resultats econòmics prou interessants.
f
Agronomia