De nom Aureli Agustí, fill de mare cristiana, Mònica, i de pare pagà, de petit no fou batejat i menyspreà el cristianisme fins que, colpit profundament per la lectura de l'Hortensius de Ciceró quan tenia 18 anys, mentre estudiava a Cartago, inicià una angoixada recerca de la veritat que el dugué a la conversió (386) després d’alguns anys d’adhesió, primer al maniqueisme, i posteriorment, a l’escepticisme. La ineliminable convicció que la veritat existeix (“sigui ella la que sigui”) i que l’home es deu a ella, el sostingué en el seu propòsit, que es veié afavorit pel coneixement dels neoplatònics quan ja era a Milà com a professor de retòrica. En recollí sobretot les tesis de l’existència i de la prioritat de l’ordre espiritual intel·ligible, model i causa del material sensible. Això, juntament amb el contacte que tingué amb sant Ambròs, bisbe d’aquella ciutat, el predisposà a admetre el Déu cristià, espiritual i creador del món, alhora que en les epístoles de Pau comprenia l’escissió moral de l’home com una ferida deixada pel pecat original, només guarible pel Crist, el mateix Déu fet home per amor. D’aquesta manera, sentí que la fe cristiana venia a satisfer totes les seves inquietuds teòriques i pràctiques, i s’hi lliurà totalment.
Després d’uns quants mesos de recolliment a Cassiciacum i de passar per Roma, en morir la seva mare, tornà a Tagaste el 388, on organitzà una comunitat monàstica.
Ordenat de sacerdot el 391, quatre anys després fou consagrat bisbe d’Hipona, càrrec que l’absorbí fins a la mort, i en el qual desplegà una activitat pastoral i intel·lectual extraordinària.
La seva obra escrita reflecteix fidelment la problemàtica filosòfica i teològica que a cada moment el preocupava més. Així, la crítica dels escèptics i del dualisme maniqueu en les primeres obres (Contra academicos, De beata vita, De ordine, Soliloquia, De immortalitate animae, De Genesi contra manichaeos, De libero arbitrio), totes elles escrites entre el 386 i el 391; la polèmica amb els donatistes i els pelagians en innombrables opuscles, cronològicament posteriors; el comentari als textos bíblics (sobretot les Enarrationes in Psalmos i l'In Joannis Evangelium) el 417 i els tres més vastos intents de síntesi, que l’ocuparen molt de temps (De Trinitate, del 400 al 416; De Genesi ad litteram, del 401 al 412; La ciutat de Déu, del 412 al 426). Les confessions (400) són un relat biogràfic de la seva evolució ideològica.
Tot el pensament augustinià volta entorn de dos temes fonamentals: Déu i l’ànima. Déu és assolit com aquella única realitat que, essent absolutament immutable i transcendent, pot regular l’enteniment humà i el porta a afirmar necessàriament aquelles veritats absolutes i suprapersonals que ni tan sols l’escèptic no pot posar en dubte (principis lògics, matemàtics, ètics i, en primer lloc, la pròpia existència). Déu és així la Veritat eterna il·luminadora, el Mestre interior dels homes. Quant al món, mutable i imperfecte, no pot pas haver estat fet de la substància de Déu; fou fet per Ell del no-res lliurement (creació) segons el model de les coses, precontingut en la seva intel·ligència (idees exemplars). Amb el món sorgeix el temps, el qual, però, només té existència plena en l’ànima, única realitat oberta al passat (per la memòria), al present (per l’atenció) i al futur (per l’expectació). Contingents i temporals, les criatures enclouen també el mal, però no, com creien els maniqueus, com una realitat positiva, sinó com una corrupció o privació d’una perfecció que l’ésser hauria de tenir naturalment. En negar entitat pròpia al mal, creu haver resolt el problema de la seva compatibilitat amb un Déu-Bondat infinita: el mal no requereix una causa real eficient, Déu no el causa, el permet, sens dubte, en previsió d’un bé més gran. Malgrat les seves imperfeccions, les criatures han rebut l’empremta de Déu: en totes hom descobreix la imatge de la Trinitat, sobretot en l’ànima humana, amb les seves tres potències de memòria, enteniment i voluntat, que d’alguna manera permeten de penetrar aquell inexhaurible misteri. Però també en l’home (compost de cos i d’ànima, tal com Plató l’entenia) es troba el mal, en especial el mal moral o pecat, deficiència fruit del mal ús que pot fer de la seva admirable llibertat; l’home, capgirant l’ordre jeràrquic de les coses s’aparta així de Déu per convertir-se a les criatures i, en el fons, a si mateix. L’actual inclinació a defallir de l’autèntic bé és una conseqüència del pecat original, que li robà la llibertat (no el lliure albir, mer poder psicològic d’elecció), únicament recuperable mitjançant la gràcia (contra l’optimista naturalisme dels pelagians). Al llarg de la història hom pot veure dues ciutats en pugna: la ciutat de Déu, constituïda per tots aquells qui es mouen per l’amor de la caritat, i la ciutat del món, integrada pels qui es deixen dominar per l’egoisme. Agustí elaborà per primera vegada una teologia de la història, que interpretà com un triomf lent, però progressiu, d’aquella ciutat espiritual. La Providència divina, tot respectant la llibertat dels homes, va traçant-ne la trajectòria, sempre rectilínia, malgrat els alts i baixos circumstancials, sovint molt espectaculars: al·ludí principalment a la caiguda de l’imperi Romà, i afirmà que, contra allò que deien els pagans, ni era efecte de l’abandó dels seus falsos déus, ni significava la fi dels temps, sinó que era deguda a la pròpia corrupció i es reduïa a un moment difícil, però passatger i alliçonador, en ordre a la construcció de la futura ciutat celestial. Aquesta àmplia visió de l’època que vivia, ha fet merèixer a Agustí el qualificatiu d’últim home de l’antiguitat i de primer del nou món medieval. És anomenat “Doctor de la Gràcia”. La seva iconografia és molt abundant. La seva festa se celebra el 28 d'agost.