Encoratjat pel caputxí Melcior de Tivissa, el 1882 s’embarcà cap a Amèrica, junt amb Fidel de Montclar i altres joves. S'uní als caputxins catalans d’Ibarra (Equador). Ordenat el 1889, fou successivament custodi provincial de Colòmbia (1902-06), amb residència a Túquerres, i superior del convent de Cartago (1906-13), a Costa Rica, on se significà heroicament quan la ciutat es veié assolada pel terratrèmol de l’any 1910; assistí els damnificats i reconstruí l’església i el convent. El 1913, Pius X el nomenà vicari apostòlic de Guam (Illes Filipines), i el setembre del mateix any fou consagrat bisbe al monestir de Montserrat pel doctor i bisbe Torras i Bages. L’any següent es traslladà de Guam a Nicaragua, on, a la costa atlàntica, a Bluefields, fou primer vicari apostòlic. Destacà per una fecunda tasca pastoral, malgrat les constants hostilitats i incomprensions. Fou director de la revista El Heraldo Seráfico , editada a Costa Rica. A la seva sobtada mort, el succeí el bisbe Solà i Farell