Agustí Esclasans i Folch

(Barcelona, 22 de setembre de 1895 — Barcelona, 3 de desembre de 1967)

Agustí Esclasans i Folch

© Fototeca.cat

Escriptor, periodista, crític i poeta.

El 1912, amb només setze anys, es feu càrrec del negoci familiar, l’estat ruïnós del qual l’obligà a liquidar-lo al cap de pocs mesos. Treballà des d’aleshores com a mestre, corrector editorial, secretari de correspondència per a un magatzem d’importació i exportació, bibliotecari i empleat de banca. Autodidacte, es decantà vers el periodisme, que des dels anys vint es convertí en la seva principal activitat professional, amb una forta inclinació per la crítica literària. Influït per Eugeni d’Ors i Josep M. López-Picó, col·laborà especialment en La Revista (des del 1921), els anys 1928-28 en La Veu de Catalunya i La Publicitat, i, des del 1929, en el diari El Matí, on fou crític literari. Fou també articulista a La Campana de Gràcia, D’Ací i d’Allà, Mirador, Revista de Catalunya, La Nova Revista, La Nau i La Humanitat, entre altres publicacions. Part dels seus textos crítics foren recollits a Articles inèdits (1925), Nous articles inèdits (1926) i Novíssims articles inèdits (1927).

Poeta prolix i d’actitud intel·lectualista i antimaragalliana, s’integrà al corrent noucentista i propugnà una poètica basada en l’ideari que intitulà Teoria ritmològica sistemàtica, deutora d’Henri Bergson i Maurice Blondel, iniciada amb el Primer llibre de ritmes (1931) i al qual seguiren, fins el 1939, diversos volums anomenats correlativament, set llibres d’Odes, 50 sonets espirituals i 100 sonets intel·lectuals, caracteritzats per l’obsessió metafísica i els excessos retòrics. Reuní sovint les seves obres sota el títol genèric de Sistema, de les quals publicà dos reculls el 1932 i el 1934, en què es detecta sovint la influència del Glosari orsià. Publicà també les narracions Històries de la carn i de la sang (1928) i la novel·la Víctor o la rosa dels vents (1931), en la qual assaja el monòleg interior inspirat en James Joyce. Escriví també teatre (Capitel·lo, 1934) i assaig (La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer, 1937, premi Joan Maragall 1936). Entre els anys 1931 i 1933 fou secretari de premsa de l’alcaldia de Barcelona amb Jaume Aiguadé i, a partir del 1933, ho fou de la secretaria particular de Carles Pi i Sunyer i en les sis alcaldies següents.

Empresonat pel règim franquista en 1939-41, reprengué la publicació de les seves obres des del 1946: en prosa, publicà Urània o la música de les estrelles (1946), Presència blanca (1947) i Tot és nou sota el sol (1947). Posteriorment reprengué l’obra poètica, que té com a obra principal, per la vastitud i ambició, els quinze volums del Poema de Catalunya (1950-57), i prosseguí la seva Biblioteca Ritmològica. Sobre aquest mètode, cal esmentar Ritmología: iniciación al sistema del ritmo, filosofía del ritmicismo, doctrina (1942). En prosa, publicà encara les memòries, La meva vida (primer volum, 1952; segon, 1957), descrites per ell mateix com “un panorama de l’existència de Barcelona, a través dels meus propis anys” i, alhora, un homenatge a la vida literària catalana, els quatre volums de l’assaig La filosofia de Ramon Llull (1953-56) i Antologia de contes: 1925-1960 (1960).