Vida
Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona (1975), treballà d’actor teatral i d’il·luminador en muntatges de Ricard Salvat, Víctor García i Pere Planella, alhora que s’inicià en el cinema com a realitzador de curts (Anta 3, 1973) i exercint d’actor secundari i de secretari de rodatge en films professionals. Després de dirigir els curtmetratges Anta mujer (1975), Al Mayurka (1976-79) i Laberint (1979), premi Sant Jordi de Cinematografia 1980 al millor curt espanyol, feu de director artístic en diversos films, entre els quals hi ha La plaça del Diamant (1981-82, Francesc Betriu) i Interior roig (1982, Eugeni Anglada). El 1985 dirigí el seu primer llargmetratge, l’impactant Tras el cristal —premiat a la Setmana de Barcelona—, en el qual feu palesa una notable capacitat per a crear atmosferes i imatges inquietants, present en treballs posteriors. El seu següent llargmetratge, El niño de la luna (1988), no fou tan reeixit, malgrat que participà en la secció oficial del Festival de Canes 1989 i que rebé tres premis Goya i el Sant Jordi de Cinematografia 1990 al millor film espanyol.
Apartat de la realització durant alguns anys, en no poder dur a terme diversos projectes, retornà amb dues obres d’encàrrec: El passatger clandestí (1995), basada en la novel·la homònima de Georges Simenon, i 99. 9 (1997), un film de terror que reconduí cap a terrenys més personals, fins que el 1999 dirigí el drama El mar. El 2001-02 codirigí, amb Isaac P. Racine i Lydia Zimmermann, Aro Tolbukhin. Dins la ment de l’assassí, un film que barreja ficció i documental i és estructurat com una mescla de diferents formats i vídeo digital. Rebé set premis Ariel de l’Acadèmia de Cinema mexicana 2002.
Posteriorment, dirigí Després de la pluja (2007) i la minisèrie Carta a Eva (2012), que rebé nou premis Goya, entre altres guardons. Amb Pa negre (2010), film basat en la novel·la homònima d’Emili Teixidor, obtingué l’any 2011 tretze premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, nou premis Goya i el Premi Nacional de cinematografia del Ministeri de Cultura. En ambdós guardons guanyà el premi a la millor direcció, al millor film i al millor guió, i el setembre d’aquest mateix any l’Acadèmia de Cinema espanyola l’elegí per a representar el cinema espanyol a la candidatura a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, el primer film de l’Estat espanyol en una llengua no castellana a optar a aquest guardó. Continuà la seva tasca de director amb El rey de La Habana (2015) i el documental El testament de la Rosa (2015). L’any 2017 estrenà els films Incerta glòria, sobre la novel·la homònima de Joan Sales, i el 2021 El ventre del mar, guardonat al Festival de Màlaga, entre d’altres, amb el premi a la millor pel·lícula, al millor director i al millor actor. Pòstumament, el març del 2023 s’estrenà la seva darrera obra, la comèdia Loli Tormenta.
L’any 2001 fou guardonat per la Generalitat de Catalunya amb el Premi Nacional de Cultura, i el 2011 amb el Premi Internacional Terenci Moix de cinematografia. L’any 2023 li fou atorgada a títol pòstum la Creu de Sant Jordi.
Altres films
1979 Encarna de noche i Hospital de día, amb M. Iborra, C. Pastor i L. Gomà (2 CM, vídeo).
1986 Mallorca inédita (curtmetratge documental); De moda (curtmetratge documental, tv).
1991 El drac de na Coca (CM, vídeo); Al Andalus. Las artes islámicas en España (migmetratge documental, vídeo).
1996? “Pedagogia aplicada” (MM, sèrie tv Cròniques de la veritat oculta).
Bibliografia
“Agustí Villaronga: una vocació de cinema”, Cent anys de cinema a les Illes. “Sa Nostra”. Obra Social i Cultural, Palma 1995, p. 83-85.