Les solubilitats de moltes substàncies són més febles en D 2 O que en H 2 O i les conductivitats electrolítiques hi són també un xic inferiors. El D 2 O es troba en l’aigua natural en la proporció del 0,015% i s’acumula en el líquid residual quan l’aigua es troba sotmesa a electròlisi. Des del punt de vista químic, la seva propietat més interessant és la facilitat de bescanvi isotòpic amb nombroses substàncies hidrogenades. Així, per exemple, l’ió amoni en solució en D 2 O bescanvia per deuteri la totalitat del seu hidrogen; el sucre ordinari, en bescanvia la meitat. Els procediments clàssics de preparació de D 2 O són l’electròlisi i la destil·lació fraccionada de l’aigua ordinària. Procediments més moderns es basen en el bescanvi isotòpic, a dues temperatures diferents, entre aigua i sulfur d’hidrogen o entre amoníac líquid i el gas de síntesi de l’amoníac. En el primer cas, és obtinguda aigua enriquida en D 2 O; en el segon cas, amoníac enriquit en ND 3 , que posteriorment es transforma en aigua. El D 2 O comercial té una riquesa del 99,75%. Les seves aplicacions són la investigació química i biològica i, sobretot, l’alentiment de neutrons en certs reactors nuclears. Bé que el deuteri alenteixi lleugerament menys que l’hidrogen, com que absorbeix els neutrons en proporció molt inferior, l’òxid de deuteri resulta ésser un alentidor molt superior a l’aigua ordinària. Els efectes fisiològics produïts per l’aigua pesant són diferents dels que produeix l’aigua ordinària. Bé que no és tòxica, un vegetal o un animal alimentat només amb aigua pesant mor de set.
f
Química
Farmàcia