Consisteix a submergir una planxa metàl·lica en una solució àcida capaç d’atacar el metall; prèviament cal protegir-ne les dues cares amb un vernís insoluble a l’aigua i a l’àcid, però amb prou mordent perquè quan hom dibuixi a la seva superfície amb una eina dura el metall quedi descobert en els punts dibuixats. L’àcid només ataca les parts descobertes i produeix uns solcs que donaran els negres
; les superfícies no atacades donaran els blancs.
La planxa preparada així és emprada per al tiratge sobre paper. Les variants més importants de l’aiguafort són: l'aiguatinta, el gravat al sucre, el gravat al vernís tou, el gravat a la sal, i el rentatge a l’àcid. Al final del segle XV, els gravadors florentins començaren a utilitzar les sals nítriques, ja conegudes abans pels àrabs; sembla que en fou el primer Maso Finiguerra. El primer aiguafort data del 1513 ( La dona que es renta els peus
, del suís Urs Gräf). A Alemanya es difongué ràpidament: obres com les d’Albert Dürer i Lucas van Leyden ( Retrat de l’emperador Maximilià
, 1520) en són l’exponent. També adquirí un particular impuls a França amb els aiguaforts de Jacques Callot (1592-1635) i d’Abraham Bosse. L’introductor d’aquesta tècnica a la península Ibèrica fou, possiblement, J. Ribera ( Sileno
, 1628; Don Juan de Austria
, 1648). Els aiguaforts de Rembrandt ( Dr Faust
, 1652; La fugida a Egipte
Autoretrat
de Rembrandt
Pont de sis
, 1645) revolucionaren aquest art. Obres mestres de l’aiguafort italià són Scherzi
, de Giambattista Tiepolo; Vistes de Venècia
, del Canaleto; Carceri
, de Giambattista Piranesi. Amb la publicació dels Caprichos
, Goya encetà nous camins d’expressió i de sàtira sociopolítica ( Los desastres de la guerra
, 1810; Los disparates
, 1819). Els aiguaforts de Marià Fortuny, d’Alexandre de Riquer i de Xavier Nogués ( El desmenjat
, 1910; La ben plantada
, 1912) són testimonis d’aquesta tècnica al Principat. El procediment de l’aiguafort ha estat emprat per Georges Braque, Henri Matisse, Picasso ( Tauromaquia
i Les Metamorfosis d’Ovidi
, 1930), Joan Miró ( Autoretrat
, 1938) i per Antoni Tàpies ( Tres aiguaforts
, 1952).