Aiguaviva

Aiguaviva de Gironès

Petit agrupament que centra el municipi d’Aiguaviva

© Fototeca.cat

Municipi del Gironès, estès a l’extrem SW del pla de Girona i pels turons que limiten aquest pla.

Situació i presentació

Limita a l’W amb el terme de Bescanó, al N amb el de Vilablareix, a l’E amb el de Fornells de la Selva, i al S afronta amb els termes de Riudellots de la Selva i Vilobí d’Onyar (també per l’W), ambdós de la comarca de la Selva. Rega la part septentrional del terme el Güell i la resta el torrent de Masrocs i el rec de la Torre. Una part del sector més accidentat és boscada, amb alzines, alzines sureres, pins i roures. El poblament és disseminat i repartit entre el poble d’Aiguaviva, cap de municipi, les caseries de Güell, Masrocs, Puigtorrat, Migdia i les Rajoleries, i les urbanitzacions del Mas Aliu, compartida amb Vilablareix, i de Can Jordi, compartida amb Riudellots de la Selva; comprèn també l’antic terme de Vilademany. Travessa el terme de N a S l’autopista AP-7, que des del sud de Catalunya arriba a la Jonquera; té una sortida just al límit del municipi d’Aiguaviva amb el de Riudellots de la Selva, prop de l’aeroport de Girona-Costa Brava, que té part de les instal·lacions dins el terme. A la part septentrional del terme circula d’E a W la carretera local de Girona a Santa Coloma de Farners. A més, hi ha tota una xarxa de carreteres menors que comuniquen amb els municipis i pobles de la rodalia.

La població i l’economia

El municipi d’Aiguaviva tenia 33 focs l’any 1365, repartits de la manera següent: 26 d’eclesiàstics, 3 de ciutadans, 2 de cavallers (Vilademany) i 2 de la Quadra de Sant Joan (del comte d’Osona), mentre que en el fogatjament del 1553 la població havia augmentat fins a assolir 43 focs. No es troben més dades demogràfiques fins al segle XVIII, moment en què Aiguaviva doblà amb escreix el seu nombre d’habitants passant de 166 h el 1718 a 377 l’any 1787. El 1860 tenia 673 h; 560 el 1900 i 679 el 1930. A partir d’aquesta data la població anà minvant: el 1960 hi havia 586 h, 472 el 1970 i 330 l’any 1981. Aquesta minva es podria explicar pel fet que Aiguaviva havia esdevingut un centre eminentment agrícola. També cal valorar la seva proximitat a la ciutat de Girona, que va atreure la majoria del jovent, que cercava el seu treball fora del sector agrícola i ramader. Vers la dècada de 1990 s’apreciava un canvi de tendència, que es reflectí en els registres del 1991, amb 354 h, i del 2001, amb 496 h. L’any 2005 s’arribà a 601 h. Els recursos econòmics s’han basat tradicionalment en l’agricultura, principalment de secà, tot i que el descobriment d’importants deus al subsòl ha permès incrementar el regadiu. Es conreen principalment cereals (sobretot blat i ordi) i farratge. La ramaderia se centra en la cria de bestiar boví, porcí i oví. L’activitat industrial és diversificada, amb algunes empreses situades en el polígon prop de l’autopista. Entre els sectors destaca el de l’alimentació, que disposa d’una de les empreses més grans de la comarca, Bellsolà, dedicada a la fabricació de pa i altres productes de fleca.

El poble d’Aiguaviva

Al nucli antic d’Aiguaviva (169 m i 243 h el 2005), a la part septentrional del terme, vora la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners, hi ha la parròquia de Sant Joan, de l’ardiaconat de la Selva, que pertanyia antigament al monestir de Breda. Aquesta església apareix mencionada en la butlla d’Innocenci IV, del 1246, que confirma els béns del monestir de Sant Salvador de Breda. És un edifici gòtic amb un absis i un creuer neoclàssic, com també la porta, que data de l’any 1830. El 1365 el rei Pere III vengué la jurisdicció d’Aiguaviva a la ciutat de Girona. L’any 1698 aquest poble figura com a lloc reial. La població celebra la festa major el tercer cap de setmana de setembre, i en el marc d’aquesta festa s’organitza, des del 1998, una concorreguda cursa i exhibició de quads.

Altres indrets del terme

L’antic castell de Vilademany era situat a l’indret de l’anomenat modernament mas del Forroll, vora el límit amb Vilobí d’Onyar, per on s’estenia també el seu terme. Resta la capella, adossada al mas, del segle XII modificada el 1564, anomenada antigament Sant Jaume de Vilademany. S'ha utilitzat com a magatzem agrícola. Damunt la nau fou construïda una dependència de la casa. No gaire lluny, prop de l’aeroport, hi ha la capella de Santa Maria de Vilademany, romànica, existent el 1116, modificada i amb una volta nova feta en època barroca. S'hi venera una imatge d’alabastre del segle XV de la Mare de Déu. El topònim de Vilademany és documentat des del 948. Eren senyors del castell i antic terme feudal els Vilademany, feudataris dels vescomtes de Cabrera, coneguts des del segle XII, que al llarg dels segles XIV i XV esdevingueren senyors de la varvassoria de Vilademany i en aquesta època posseïen els castells de Vilademany, Taradell i Santa Coloma de Farners. Són dits varvassors del comtat d’Osona a partir del 1356, per tal com hi posseïen l’extens terme del castell de Taradell, amb les seves parròquies o termes actuals de Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons. S'hi celebra un aplec al setembre. Al N del terme, prop del límit amb Vilablareix, hi ha l’antiga casa dels templers anomenada, a causa de la capella adjunta, el Temple de Santa Magdalena, edificació del segle XVI feta sobre una altra d’anterior del segle XIII, amb escuts medievals a la façana, força interessants. Havia estat el centre de l’anomenada Quadra de Sant Joan.

La història

En l’època romana sembla que a Aiguaviva hi havia un petit nucli agrícola. S'han trobat, també, restes d’una torre sepulcral romana, construïda amb pedra i morter. El domini dels templers a Aiguaviva fou iniciat vers el 1190 i prengué categoria de comanda d’Aiguaviva el 1209. Quan el 1317 es va suprimir l’orde dels templers totes les seves possessions passaren als hospitalers, que en tingueren cura fins el 1804. Per un document de la darreria del segle XVIII sabem que la comanda d’Aiguaviva era formada per unes altres quatre comandes: la del temple d’Aiguaviva, la del temple de la vila de Castelló d’Empúries, la d’Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes. Les seves rendes, que es recaptaven a diferents pobles del bisbat de Girona, provenien, en la seva majoria, de censos per domini directe. Des d’Aiguaviva s’administraven els béns dels templers al Gironès. L’any 1305 n’era comanador Guerau de Regàs, durant els anys 1348-61 ho va ser Ramon de Vilademany i el 1610 el comanador era Felip d’Oms, que també ho era d’Avinyonet. Posteriorment, el 1780 el comanador només tenia jurisdicció de les cases i terres que posseïa a Aiguaviva, mentre que antigament havia tingut la jurisdicció civil i criminal dels pobles d’Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls. Els templers de la comanda d’Aiguaviva havien posseït, també, béns a Salt, al terme de la parròquia de Sant Cugat. La guerra del Francès va comportar greus danys a Aiguaviva. Pel maig del 1809 les tropes de la divisió italiana comandades pel general Lechi, que venia de Vic amb la intenció de col·laborar en el setge de Girona, van cremar el poble i assaltaren la majoria de masies de la rodalia. Durant el curt temps de dominació napoleònica, el poble d’Aiguaviva formava part del cantó de Girona i donava el seu nom a un dels subcantons juntament amb Vilablareix i Estanyol.