El terme (isolationism) fou encunyat als EUA, on Washington fou el primer a recomanar una neutralitat absoluta respecte a les qüestions no americanes (1797); aquesta doctrina, reafirmada en la declaració de Monroe (1823), fou aplicada sistemàticament després de la guerra de Secessió (1861-65) i es convertí en el fonament de la política dels EUA fins a la Primera Guerra Mundial. Per això, encara que els nord-americans participaven en les conferències d’Algesires (1906) i de la Haia (1907), i lluitaven contra Alemanya (1917), després del 1918 s’oposaren a la creació de la Societat de Nacions i tornaren a l’aïllacionisme. Aquesta tendència s’anà endurint progressivament i portà a l’aprovació de la llei de neutralitat (1935-41), per la qual els EUA s’apartaren totalment dels conflictes europeus. Des de la Segona Guerra Mundial, però, la política nord-americana, en aquest aspecte, es capgirà completament.
La Gran Bretanya havia seguit també aquesta tendència política, especialment durant el segle XIX. Lord Salisbury l’anomenà splendid isolation, terme que designava alhora l’absència d’engatjament del seu país envers les enteses continentals i, a més, s’estenia a tota la política britànica. Aquesta fou la línia del programa formulat per Joseph Chamberlain, pel qual la Gran Bretanya havia de formar amb les seves colònies un bloc al marge del continent. Des dels primers anys del segle XX, però, la Gran Bretanya es veié obligada a abandonar progressivament la política d’aïllament, i el 1904 entrà a l’Entente Cordiale.
El modern desenvolupament dels armaments i la interdependència dels estats en els terrenys econòmic, tecnològic, de proveïment de primeres matèries, etc., fan virtualment impossible l’aïllacionisme, que només practiquen, en grau minvant i per raons diferents, països com Suïssa i, fins al final de la guerra freda, Albània i Corea del Nord. Aquests dos darrers estats han estat els exemples més clars d’aïllacionisme, el qual finalitzà en el primer cas, amb l’enderrocament del règim comunista (1991), mentre que en el segon, l’exhauriment econòmic del règim fundat per Kim Il-sung i l’assetjament per part dels EUA (especialment a partir del 2002) en comprometen seriosament el futur.