Cal distingir els aïlladors per a línies aèries i per a instal.lacions interiors. Per a línies aèries hi ha els aïlladors rígids o de suport i els de suspensió o de cadena, constituïts per porcellana o vidre. A les instal.lacions interiors generalment tots són de suport, i estan constituïts per porcellana o aglomerats a base de resines sintètiques. La porcellana que constitueix els aïlladors té un coeficient de dilatació lineal de 0,03 x 10 -4 per kelvin, una resistència a la tracció de 5 a 6 kPa i una resistència a la compressió d’uns 30 a 40 kPa. Per tal que un aïllador de porcellana sigui de bona qualitat cal que el vernís o esmalt que el recobreix tingui el mateix coeficient de dilatació que la porcellana que el constitueix. Cal que la cocció de la porcellana sigui molt precisa; en cas contrari pot resultar un aïllador fràgil. Si en un aïllador de porcellana s’ha format un arc elèctric, cal canviar-lo, per tal com la capa vitrificada es metal.litza i es trenca. Antigament el vidre que hom emprava per als aïlladors era del tipus recuit, però actualment hom empra el vidre trempat, que presenta una resistència mecànica a la tracció cinc o sis vegades més gran que el vidre recuit, amb un coeficient de dilatació lineal de 8,7 x 10 -6 per kelvin. Quant als aïlladors rígids per a instal·lacions interiors, la porcellana és de les mateixes característiques esmentades, i els aglomerats són de resines sintètiques, principalment etoxíliques, i presenten l’avantatge d’ésser normalment colats, és a dir, sense risc de deformació. Tenen una resistència a la tracció de 6 a 8 kPa, a la compressió de 10 a 20 kPa, una duresa de 20 a 30 kPa i un coeficient de dilatació lineal de 30 x 10 -6 a 60 x 10 -6 per kelvin.
m
Electrònica i informàtica