Per a aconseguir un aïllament cal protegir els paraments que tanquen el local que hom vol isolar amb materials de característiques poroses, és a dir, formats per una unió de cel.les de parets primes plenes d’aire (en algun cas a l’interior hi ha un altre gas). L’aire és un bon aïllant, però, en canvi, el fet d’ésser un gas fa que presenti fenòmens de convecció que faciliten el transport de calories. Quan aquest aire queda molt compartimentat, presoner dins les cel.les d’un material porós, els fenòmens de convecció només poden presentar-se a l’interior de cada cel.la, i per això els materials aïllants ho són tant més com més petites són les cel.les que els formen. Llavors les calories troben una successió molt nombrosa de barreres d’aire que en frenen el pas. Aquest efecte ha d’ésser combinat amb la finor de la retícula que constitueix el material porós per a no convertir-se en un pont tèrmic entre les dues cares del material aïllant. El pas de calories a través de l’aïllament es produeix tendint a igualar les temperatures de les dues cares de la barrera aïlladora; la velocitat amb què es produeix aquest fenomen augmenta al mateix temps que el desnivell tèrmic. El material aïllant no evita el pas de calories, però en fa disminuir el flux. L’eficàcia d’un aïllant es mesura pel seu coeficient de conductivitat tèrmica característic, o coeficient K, que dóna el nombre de watts que pasen a través d’un metre quadrat de paret, d’un metre de gruix, quan la diferència de temperatures entre ambdues cares és d’1 K. El valor del coeficient K s’expressa en W.m - 1 .K - 1 . Els materials més comunament emprats amb aquesta finalitat són: el suro, la fibra de vidre, el ciment cel.lular i els materials esponjosos formats per diverses resines sintètiques: poliestirè, urea-formol, fenol-formol, poliuretanes, etc. Quan es tracta d’aïllar un local d’un ambient exterior més calent, es produeix un fenomen subsidiari que cal vigilar: el local fred té, resultant de la refrigeració, un grau d’humitat més baix que l’exterior, i com a conseqüència hi ha una migració de vapor d’aigua atmosfèric des de la cara calenta cap a la freda de l’aïllant, el qual s’omple d’aigua i perd les seves propietats. Per tant, en aquest cas, és de la més gran importància la col.locació d’una barrera contra el pas del vapor d’aigua. Aquesta barrera és tant més necessària com més diferència de temperatures i més contrast d’humitat relativa hi hagi entre l’exterior i l’interior del local. Si el local que hom vol aïllar rep directament la radiació solar, és tan important frenar la penetració de calories per contacte amb l’aire exterior com evitar que s’escalfi per radiació el parament orientat de cara al sol. En aquest cas convé de pintar aquesta superfície amb colors clars o protegir-la amb materials reflectors. Quan els dispositius generadors o absorbidors de calor han aconseguit que el local tingui la temperatura desitjada, la missió de l’aïllament es redueix a compensar les alteracions produïdes pel pas de calories a través de les parets, sostre i paviment (llevat el cas que hi hagi altres generadors tèrmics a l’interior del local). Les noves tècniques de conservació d’aliments, la recerca de millores en els rendiments d’algunes instal.lacions industrials, l’exigència d’alguns processos de fabricació, etc, han fet que l’aïllament sigui un capítol cada dia més important en el ram de la construcció i, al seu costat, d’altres indústries n'han quedat afectades (com el transport frigorífic) o bé n'han sorgit de noves (transport i conservació de gasos liquats).
m
Construcció i obres públiques