Hom utilitza dielèctrics, de molt alta resistivitat i per tant de conductivitat pràcticament nul.la. Poden ésser sòlids, líquids o gasosos. Els aïllants, a diferència del conductors, tenen els electrons lligats, però sota condicions determinades poden perdre electrons, és a dir que s’ionitzen, i esdevenen així conductors. Segons la teoria de l’estat sòlid, desenvolupada amb l’estudi dels semiconductors, un aïllant té la banda normal d’energia i la primera banda d’excitació separades per una banda prohibida que requereix una energia elevada per a la seva disrupció. Els aïllants gasosos contribueixen a l’extinció d’arcs; són gasos poliatòmics: N2, H2, SF6 i sobretot l’aire. Els aïllants líquids serveixen per a augmentar la rigidesa dielèctrica i evacuar la calor produïda per les pèrdues elèctriques o magnètiques. Hom empra especialment els olis minerals, derivats del petroli, o bé els sintètics. Els aïllants sòlids, els més corrents, serveixen de suport mecànic dels conductors i han de permetre la transmissió dels esforços i de la calor. Poden ésser composts naturals minerals o orgànics o bé sintètics. Han estat classificats per classes: O, A, B, C. Els més emprats són: el vidre, el quars, la ceràmica, la mica, l’amiant, la fusta, la goma, el marbre, el neoprè, el paper, el cautxú, la porcellana, la fibra, la resina, el policlorur de vinil, el polietilè, etc.
Materials de construcció i aïllants amb els seus coeficients característics de conductivitat tèrmica
| K (W / m-1·k-1) | |
| maons foradats secs | 0,400 |
| totxo massís | 0,850 |
| pedres naturals compactes | 2,900 |
| formigó armat | 1,500 |
| enguixats | 0,300 |
| arrebossats | 0,850 |
| suro pur | 0,040 |
| suro embreat | 0,050 |
| ciment cel·lular de 500 kg/m3 | 0,100 |
| ciment cel·lular de 1.000 kg/m3 | 0,200 |
| fibra de vidre | 0,035 |
| fusta seca | 0,165 |
| esponja de poliuretà rígid | 0,025 |