Ocupa l’anomenada foia d’Aiora, ben limitada a l’W pel Montemayor, el puntal d’Arciseco, el puntal de Meca i la serra d’El Mugrón, i oberta al S cap a Almansa pel pla de La Laguna (on hi hagué fins al s. XIX, en què fou dessecada, la llacuna de San Benito); és drenada per multitud de rambles i barrancs que es reuneixen per formar el Reconque, o riu d’Aiora (afluent, per la dreta, del riu de La Hoz o Cantaban), que deixa el terme d’Aiora per l’extrem septentrional. Formen part del terme, a més: l’alta vall del riu de La Hoz, entre la serra Palomera i el Montemayor; la conca de la rambla de La Marta, que s’escola cap a la Canal de Navarrés entre el Caroig i la mola de Bicorb, i, finalment, la meitat occidental de la capçalera del Río Grande, que també s’escola cap a la Canal de Navarrés, al S de la mola de Bicorb. Les terres regades són poc extenses i concentrades en uns pocs indrets. Al secà dominen els cereals (ordi, blat, sègol i civada); els oliverars (introduïts a mitjan s XVIII) i les vinyes n'ocupen la resta. La propietat de les terres de conreu està relativament repartida, i és majoritàriament d’explotació directa. Les terres no conreades són cobertes de pinedes, de brolla i de pastures permanents; la ramaderia és important (oví i cabrú) i també ho és la cria d’animals de granja (aviram i conills) i l’apicultura. És l’únic nucli industrial de la comarca, amb prop d’un miler de treballadors. La població, que augmentà considerablement al començament del s. XX, s’ha estabilitzat des del 1910. La vila (5 208 h [2006]; 596 m alt.), assentada al peu d’un turó culminat per les restes d’un antic castell, és el centre comarcal de la Vall de Cofrents, amb un mercat local i fires anuals, i ho és també d’una subàrea comercial. Prop del castell es troba l’antiga església parroquial. El 1628 s’acabà la construcció de la nova església de Santa Maria, renaixentista. Aiora, que no havia estat inclosa en la zona de conquesta catalana, fou conquerida i repoblada per castellans i incorporada el 1266 a la diòcesi de Cartagena; el 1281, tanmateix, fou cedida per Alfons X de Castella a Pere II de Catalunya-Aragó, i el 1564, atribuïda a la nova diòcesi d’Oriola, en la qual es mantingué fins el 1954, en què passà a la de València. El municipi d’Aiora comprèn el llogaret de San Benito i les caseries de La Unde, La Vega i Casas de Madrona. Dins aquest terme municipal es troben les pintures rupestres de La Tortosilla, a la serra del mateix nom, i les de l’abric d’El Sordo, al SE de la vila; a la serra d’El Mugrón, damunt el puntal de Meca, es troben les restes de l’antic poblat.
Vista aèria de la vila d’Aiora, al peu d’un turó culminat per les restes d’un antic castell
© Arxiu Fototeca.cat