ajuntament

m
Història
Dret

Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d’un municipi.

Institució originària de Castella, els seus antecedents remunten al segle XIII. Llavors el govern de les localitats radicava en l’assemblea general de veïns, o consell obert, que rebia preferentment el nom de concejo, el qual elegia els qui havien d’ocupar els càrrecs de govern, en uns llocs coneguts per justicias i en els altres per alcaldes. El sistema de règim local no era uniforme, car en un lloc hi havia un o més jutges i diversos alcaldes amb diferent jurisdicció; al costat d’aquests hi havia el merino, de nomenament reial. Aquells mandataris del concejo tenien atribucions polítiques, administratives, judicials i, fins i tot, en molts llocs les de defensa armada. Els concejos es donaven ordinacions i normes de bon govern per la seva pròpia autoritat i posseïen tota mena de béns a títol de propis. A poc a poc, el sentit democràtic d’aquell règim local dels concejos de veïns s’anà convertint en consell tancat, que suplantà primer de fet i després de dret l’assemblea general, que només es conservà en llocs rurals o disseminats, mentre que els càrrecs municipals en viles i ciutats s’anaren fent patrimoni dels cavallers i de les famílies privilegiades.

Entrat el segle XIV, els antics concejos es transformaren en ayuntamientos i esdevingueren un instrument de la política centralista dels monarques castellans implantada per Alfons XI, el qual arribà fins al nomenament reial dels regidores. Bé que Joan II de Castella (1435) manà que els debats dels ajuntaments fossin resolts per pluralitat de vots dels seus components, els feu presidir per un alcalde de lo criminal, substituït per un de lo civil en cas d’absència, tots ells sota el comandament del corregidor; el mateix Joan II havia manat que els ayuntamientos fessin les seves ordinacions per al bon govern de les localitats, però els Reis Catòlics (1500) feren revisar aquelles ordinacions pels corregidores, amb facultat d’introduir-hi les esmenes que calguessin. Amb l’afermament del poder reial, anà augmentant llur intervenció en els ayuntamientos i en llurs règims. Al final de la guerra de Successió, Felip V desféu l’organització dels consells o universitats catalanes (consell, universitat; decret de Nova Planta) i fou introduït als Països Catalans l’uniformisme del règim local: en lloc de les universitats sorgiren els regiments o ajuntaments, al davant dels quals figurava un batlle (que suposa una autoritat delegada), i els municipis foren agregats en corregiments, sota el comandament d’un corregidor i dels seus alcaldes; els regidors passaren a substituir els jurats, paers, cònsols i homes de consell de les universitats, i foren nomenats pels representants de la corona, mentre que les atribucions dels municipis, fiscalitzats pels organismes superiors, sota la monarquia borbònica, s’anaren reduint, i restaren només per a certs aspectes de la policia urbana i per a l’administració dels béns de propis i rendes, cada vegada més precàries. En els llocs de jurisdicció senyorial, bé que els municipis gaudissin de més llibertat en l’elecció dels regidors, aquesta era sotmesa a l’aprovació dels representants de la corona; el nomenament de batlle, amb funcions només governatives i molt limitades, el continuava fent el senyor i, en certs casos, el batlle natural; aquest règim senyorial perdurà fins l’any 1813, que les jurisdiccions d’origen feudal foren abolides per les corts de Cadis.

La unificació del règim local a l’Estat espanyol a base dels ajuntaments constitucionals es consolidà amb la constitució del 1812, i amb els decrets de les corts de 23 de maig i del 10 de juliol del mateix any. Donà nova organització als ajuntaments la llei de 3 de febrer de 1823, derogada per la reacció absolutista el mateix any, i reorganitzats després amb el decret de 23 de juliol de 1835. Una nova organització dels ajuntaments fou donada per la llei de 8 de gener de 1845, que fou reformada per reial decret de 21 d’octubre de 1866. Seguint el curs de les variacions polítiques, una nova llei municipal fou promulgada el 20 d’agost de 1870, reformada després el 16 de desembre de 1876, que substituí durant molt de temps la llei municipal de 2 d’octubre de 1877, amb els seus decrets, reglaments i disposicions complementàries. Després del projecte de la legislació municipal de Maura, sota el govern de Primo de Rivera, el 8 de març de 1924 entrà en vigor l’Estatuto Municipal, que, seguit dels seus reglaments, ha estat de fet l’inspirador de les noves normes d’administració local. El Parlament de Catalunya promulgà la seva llei municipal els anys 1933 i 1934, que estigué en vigor fins l’any 1939.

Normativa i règims actuals dels ajuntaments

El règim local franquista fou objecte d’una llei de bases al 1945, articulada el 1950 i refosa el 1955 amb una altra del 1953. El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases del règim local de 2 d’abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d’abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D’aquesta forma la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema diversificat del règim local, propi de l’estat de les autonomies concebut per la Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d’abril de 1985, reguladora de les bases de règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l’alcalde, els tinents d’alcalde i el ple. Els municipis de més de 5.000 h tenen també la comissió de govern; els altres poden gaudir d’aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l’alcalde és elegit pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per l’alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern.

La comissió de govern és integrada per l’alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part d’aquests, nomenats i destituïts lliurement per l’alcalde. La comissió assisteix l’alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d’alcalde són nomenats per l’alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n’hi ha; en altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d’aquests. En alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases aïllades, etc.), és admesa l’existència d’un alcalde pedani i d’una junta veïnal que funciona en règim d’assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d’altres òrgans mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim local. D’altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït pel consell en ple, que és l’òrgan deliberant màxim, integrat per tots els regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d’alcalde.

Els ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l’ajuntament, llevat quan, per raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada trimestre i poden ésser-ne celebrades d’extraordinàries per iniciativa de l’alcalde o d’una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques, llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dona el cas d’afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l’article 18.1 de la constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de transcendència municipal, com la fusió, l’agrupació o la segregació de municipis, el canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la transcendència de funcions a d’altres administracions públiques, la municipalització en règim de monopoli, els plans i els instruments d’ordenació urbanística, etc.