En els ocells, l’ala és l’extremitat anterior adaptada al vol. És constituïda per dues parts essencials: l'armadura o esquelet, que li dona consistència i li transmet l’energia necessària per a efectuar el vol, i el revestiment o plomatge, que li confereix l’adequada superfície i resistència a l’aire. La part esquelètica de les ales és constituïda per la cintura escapular, l’húmer, el cúbit i el radi, el carp, el metacarp —força allargat— i els dits —en nombre de tres i molt atrofiats—. La cintura escapular és potent i és sòlidament implantada per tal de poder coadjuvar amb els poderosos músculs pectorals a l’acció del vol; les dues clavícules, soldades, constitueixen la fúrcula, i l’omòplat roman separat dels coracoides. El dit polze dels exemplars joves d’algunes espècies es manifesta externament en forma d’un unglot que ajuda l’ocell a agafar-se a les branques dels arbres. El plomatge és constituït fonamentalment per dues menes de plomes: unes de fortes i grosses, que són les responsables del vol, i unes altres de més petites, que tenen la missió de recobriment. Les primeres són les rèmiges, i entre les segones hi ha les cobertores. Les ales són molt desenvolupades en ocells de vol sostingut, com les àguiles; són curtes i adaptades al vol enèrgic i breu en molts moixons, i en altres casos han deixat d’ésser útils per al vol i s’han adaptat a altres objectius (en el pingüí actuen de paletes de rem).
En els quiròpters, l’ala és una membrana de pell fina anomenada patagi, que consta de tres parts: una uneix l’espatlla, el braç i l’avantbraç; una altra, els flancs i els membres anterior i posterior, i la tercera, el membre posterior i la cua. L’esquelet dels membres anterior i posterior sofreix una rotació i els membres queden situats en el mateix pla frontal. Els dits anteriors s’allarguen molt i formen part de l’ala. El polze és l’únic que queda lliure i acaba amb una urpa. El peu queda fora de l’ala. Els cinc dits posteriors porten urpes.
Ala de libèl·lula
En els insectes, l’ala no és relacionada amb les potes, no és un membre modificat, sinó una extensió del tegument, que s’articula al tòrax amb unes petites peces esquelètiques i és sostinguda per uns nervis quitinosos la disposició dels quals és característica de cada grup. En general, els insectes tenen dos parells d’ales, llevat de les efèmeres i els dípters, que tenen un dels dos parells atrofiat. En els dípters, aquest parell reduït es transforma en els anomenats balancins. Els insectes apterigots no tenen ales, i d’altres insectes les han perdudes secundàriament, per regressió a causa del tipus de vida que menen (parasitisme, etc.). Les ales poden ésser totalment transparents (odonats, dípters, himenòpters, etc.), o bé ésser recobertes d’escates o pilositats (lepidòpters). En els coleòpters, el parell anterior és coriaci (èlitres), té una funció protectora i no intervé en el vol. En els ortòpters i hemípters heteròpters, el primer parell és endurit (hemèlitres), però intervé en el vol. En els pterigots primitius i odonats, els dos parells d’ales són independents durant el vol, però en la majoria dels insectes funcionen sincrònicament, gràcies a dispositius especials que els lliguen (frens).