alà
| alana

f
m
Història

Individu d’un poble iranià, procedent del nord del Caucas, que durant l’imperi romà duia a terme incursions a Armènia i a l’Àsia Menor.

Els alans foren coneguts pels grecs i els romans amb el nom de sàrmates (sàrmata). Cap al 350 dC foren sotmesos pels huns i emigraren, en part, juntament amb els germans, cap a l’oest, especialment vers la península Ibèrica i Àfrica. El 406, els alans assaltaren, juntament amb els sueus, la frontera romana del Rin per Magúncia, travessaren les Gàl·lies i entraren a la península Ibèrica pels passos occidentals del Pirineu (409). S'establiren, potser com a “federats” de l’Imperi Romà, a les províncies de Lusitània i Cartaginesa. Foren derrotats pels visigots (menats per Vàlia, el 418) i una part emigrà, juntament amb els vàndals, cap al nord d’Àfrica. Els alans que restaren al nord del Caucas foren cristianitzats pels bizantins, i sembla que foren els genets mercenaris que, al servei de l’Imperi Bizantí, combateren els turcs sota el comandament del basileu Miquel IX Paleòleg i que passaren a les ordres de Roger de Flor, el qual, això no obstant, assassinaren el 1305 a Adrianòpolis. Una resta dels alans són els actuals ossetes del Caucas mitjà.