La geografia física
El terme és constituït per materials tous del secundari i terciari, recoberts en bona part per materials del pliocè o quaternari. Dels plans lleugerament ondulats emergeixen, com baldes aïllades, diverses serretes calcàries gairebé paral·leles i de direcció bètica SW-NE. Oscil·len entre els 200 i els 500 m d’altitud, i la més allunyada del litoral, la de les Àguiles, és miocènica. Cretàcia, la serra Mitjana o d’Alcoraia, i juràssic, l’anticlinal fallat de la serra de Fontcalent (426 m). La serra Grossa és un abrupte anticlinal miocènic cisallat, vora la ciutat. Aquestes alineacions són interrompudes al N per la reduïda vall de la rambla de les Ovelles, rambla gairebé sempre seca. Més al S corre la minsa serra del Colmenar i d’altres petits tossals miocènics que entronquen amb la serra de Crevillent, així com els plans ho fan amb els del Baix Vinalopó. El peu de les serres enrasa amb dos glacis plistocènics embotits i recoberts parcialment de materials detrítics. El superior destaca palesament al SW de la serra de Fontcalent i un altre nivell més elevat —pliocènic potser— és coronat per una crosta calcària. El litoral comença al S del delta arrodonit del Montnegre, amb la llarga (prop de 7 km), estreta i meridiana platja de sorra, dita de Sant Joan (la meitat de l’esmentat terme), que fineix al promontori miocènic del cap de l’Horta o d’Alcodre. Ací la costa muda la direcció vers l’oest i a ambdós flancs hom troba restes de platges tirrenianes; el si de l’Albufereta, vell port romà i abans més profund i endinsat, també en conservava. Les platges sorrenques alternen amb algun espadat miocènic fins a la mateixa ciutat. Passada aquesta, el litoral, malgrat que és baix o d’aigües somes, és rocós, fins que, més enllà de la torre de l’Aigua Amarga i de les dunes, hom arriba al Saladar o maresmes del Baix Vinalopó.
La població
La població del municipi, a causa de l’aglomeració urbana, ja de temps té un pes considerable al migjorn del País Valencià: 29.313 h el 1857, 50.142 el 1900, 121.527 el 1960, 251.387 h el 1981, 265.473 el 1991, 272.432 h el 1998 i 312.369 el 2006. Si la població es quadruplicà al segle XIX, al llarg del segle XX es multiplicà per sis, assolint la màxima intensitat de creixement entre les dècades del seixanta i setanta, quan el nombre d’habitants es duplicà. A partir del 1981, aquesta tendència s´ha vist frenada.
L’economia i les comunicacions
L’aprofitament del sòl reuneix sota el concepte de terrenys forestals (boscs i superfície inculta) un 21% del total. Els conreus ocupen el 41% del terme, que correspon a 8 320 ha, amb un 32% de regadiu i un 68% de secà. Al darrer, dominen l’ametller (1.788 ha), la garrofera (144 ha) i l’olivera (334 ha). La resta és guaret. Les 2 690 ha regades ho són d’una manera molt diversa. És present la producció típica del regadiu, com els productes hortícoles (370 ha, especialment de tomàquet) i els cítrics (260 ha), però també arbrat regat, com ametllers (770 ha), vinyes (232 ha) i oliveres (241 ha). Hi trobem sobreposats quatre sistemes de reg, mesclant les aigües del vell pantà de Tibi amb les de Villena, les del Segura i les dels pous locals (Alacantí). Del miler i mig d’explotacions, el 78% és inferior a 5 ha i el 10% passa de les 10 ha. El règim de tinença més habitual és l’administració directa. En el sector pesquer, Alacant és un dels principals ports del País Valencià. Al final del segle XVIII la pesca ocupava 400 homes; el 1980 passaven una mica del miler, però ara el superen altres ports, com el de València. Tot i això, encara és important com a punt de comerç (subhastes a la llotja, amb consignataris i assentadors). El capítol de la indústria és representat per la química i la metal·lúrgia de l’alumini, les fàbriques ceràmiques de construcció i terrissa i, al ram alimentari, preparació de l’ametlla, torró (torró d’Alacant), cerveses i maquinària. En general, la industrialització és recent (1940-60) i cada dia més accentuada: el 1990, hi havia 5 polígons industrials al municipi. El turisme és una de les principals activitats econòmiques de la ciutat. Iniciat pels madrilenys abans de la Guerra Civil de 1936-39, i a la postguerra, ha esdevingut més cosmopolita, bé que continua essent bàsicament de procedència espanyola. El sector ciutadà de la Platja de Sant Joan i l’Albufereta són les zones del municipi on s’han construït nombrosos apartaments i hotels. Alacant té 64 hotels (amb 6.822 places) i un càmping de 400 places. El clixé d’"estació hivernenca” és vell i justificat, però mai del tot assolit: nogensmenys, l’atractiu “sol i platja” és la palanca fonamental. Modernament, els tradicionals focs celebrats la nit de Sant Joan (del 23 al 24 de juny) han adquirit la forma de les falles de València (falla). El 75% de la població activa es dedica als serveis. Cal destacar la importància creixent de l’activitat firal d’Alacant. Pel que fa a les comunicacions terrestres, cal destacar l’autovia N-330 a Madrid i l’autovia N-340 a Múrcia. Cap al N i seguint la costa, Alacant comunica amb València per l’autopista A-7. El port té un paper secundari respecte al de Cartagena. Disposa de 57 línies regulars, la major part destinades al transport de mercaderies, i la resta al passatge turístic amb les Illes (Mallorca i Eivissa) i les línies amb el nord d’Àfrica (Alger i Orà). El port, que arrenca de l’edat mitjana, experimentà des del segle XVI un creixement sostingut del tràfic que atenyé la seva culminació en ocasió de l’obertura del comerç amb Amèrica, al segle XVIII. Aquests anys Alacant es convertí en la segona ciutat mercantil catalana gràcies a la centralització del comerç exterior del País Valencià, de Múrcia, d’Aragó i de Castella la Nova, i hom hagué de procedir a l’ampliació del port. El 1873 ja era un port modern, tancat per ambdós costats i dedicat principalment a la redistribució de productes agraris i colonials i a la importació. El darrer episodi de gran prosperitat fou el boom vinater de finals de segle, lligat a la fil·loxera francesa. Al segle XX, al costat de les activitats importadores el transport de passatgers ha anat assolint una importància creixent: de 17.000 anuals en 1904-08, passaren a 45.000 en 1930-35, 17.000 altre cop en 1950-52, 268.000 el 1980 per a baixar als 145.000 el 1988. Gràcies al turisme, l’aeroport de l’Altet ha anat creixent en importància; el 1992, dels 2,8 milions de passatgers, un 70% provenia de vols de caràcter internacional i turístic. Darrerament, Alacant és cap de línies interiors, pel davant fins i tot de l’aeroport de València. El tren d’alta velocitat Euromed uneix Alacant amb Barcelona des del 1997.
La ciutat i altres indrets del terme
La ciutat (262.055 h agl [1991], alacantins; 3 m sobre el nivell del mar), centre de l’Alacantí i capital de la província (i, des del 1959, coseu del bisbat d’Oriola) és, tanmateix, en el camp econòmic i cultural, només capital del corredor de Madrid, no tant de les comarques septentrionals veïnes, més “valencianes”, i menys encara de les del sud, més “murcianes”. Tot i amb això, una decidida vocació mercantil —amb el muntatge administratiu— li ha atorgat recentment una categoria important. Des del 1960 ha doblat el nombre d’habitants, als quals cal afegir-ne uns 64.000 més dels municipis immediats (Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d’Alacant, el Campello i Mutxamel) que funcionen com a comunitat de municipis des del 1986. Ciutat bàsicament de serveis (75% de la població activa), comercial i d’activitats administratives, l’any 1999 hom hi inaugurà la seu de l’Oficina Europea de Patents. El sector industrial té un 24% de la població activa i en destaca el sector de la construcció (8%), que atén les necessitats de creixement de la ciutat i de les zones turístiques, que s’han convertit, junt amb les Illes Balears, en les més dinàmiques dels Països Catalans. La ciutat es bolca a la Mediterrània des d’un petit planell, a la zona de trànsit del camí litoral. Vora la ciutat, en garanteixen la defensa dos turons, el Benacantil (106 m) i el Tossal, amb dos castells, el de Santa Bàrbara —d’arrels aràbigues— i el de Sant Ferran, bastit el 1808 en plena invasió napoleònica. Les restes més antigues corresponen a un poblat de la cultura del bronze valencià, al Benacantil, on després existí un poblat ibèric. Però la primera població, que correspon exactament a l’àrea urbana actual, és d’època romana, de manera que Alacant pot ésser considerada fundació romana. Emplaçada al barri dit de Benalua, durant la construcció del qual, a la fi del segle XIX, foren descobertes restes de la ciutat (del segle I al V dC), una necròpoli romana tardana i una inscripció dedicada als emperadors Marc Aureli i Còmmode en la qual és citat el municipi de Lucentum. A l’època àrab la ciutat se situà a la part baixa del vessant del Benacantil. Aquest establiment àrab —poc més o menys la Vila Vella—, guardat pel fort alcàsser, fou pres pels castellans el 1248 i, més tard, fou incorporat al regne de València (1304). Avançada l’edat mitjana, el port activà el seu comerç mediterrani i nord-europeu: llana de Castella, espart, ametlles, panses, sabó i, sobretot, vi i barrella, de la qual féu un monopoli. Alacant fou l’única ciutat valenciana que prosperà al segle XVII. Per la banda de ponent, la ciutat arribava fins a la Rambla, entre el Benacantil i Sant Ferran; dins el clos murat s’encreuen en angle recte els dos carrers principals, el carrer Major, amb l’església gòtica de Santa Maria (antiga mesquita, amb un portal barroc del segle XVIII), i el carrer de Pi i Margall, amb la col·legiata de Sant Nicolau (creada el 1600 i construïda entre 1616 i 1662 per A. Bernardino i M. de Unceta; la capella del Sagrament fou acabada per Joan Baptista Borja el 1738). Felip II, en reconstruir el castell de Santa Bàrbara, perjudicà la caseria immediata, com fou comprovat en el setge francès del 1691 i en les operacions del 1708 durant la Guerra de Successió. El segle XVIII comportà una renaixença, simbolitzada per l’ajuntament barroc, la façana de Santa Maria, la casa de beneficència extramurs (després fàbrica de tabacs), etc. El comerç, més ampli des del 1778, obert l’horitzó americà, determinà la creació d’un consolat de mar i el port esdevingué el tercer d’Espanya. Per l’oest fou construïda una muralla nova, enderrocada la de la Rambla, que hom convertí en eix de la ciutat. El nou recinte, que perdurà fins ben entrat el segle XIX, vorejava la mar fins a la plaça de Maisonnave, d’allí en angle fins prop del Teatre Principal, embocant llavors el carrer d’Alfons el Savi i pujada al castell. Fora el clos, romanien el raval Roig dels pescadors, sota mateix del Castell i sobre el Postiguet —la platja d’Alacant—, el de Sant Antoni i continuació per la carretera del Raspeig. Afegit el nou castell, fou una de les poques ciutats no dominades pels napoleònics. Al segle XIX, la recent capital de província (1833) mantingué el desenvolupament, malgrat la fallida de la barrella, substituïda pels vins. Alacant esdevingué el primer port enllaçat per ferrocarril amb Madrid (1858), fet que afavorí el moviment mercantil local. Hom enderrocà les muralles i traçà les avingudesd’Alfons el Savi cap a l’estació, la meridiana dels passeigs de Soto i de Gadea cap a la mar, i a la riba mateix, l’Esplanada. Pel camí de Sant Vicent s’eixamplà el popular barri de les Carolines al N del Castell, i per ponent es formà el de Benalua. El nucli actual conserva els eixos de l’Esplanada i de la Rambla; la ciutat vella, popular, roman entre aquestes i el Benacantil: els carrers transversals són esglaonats. Més enllà de la Rambla i a les eixamples, la vella caseria fou ràpidament reemplaçada per noves edificacions, inclosos detonants gratacels. La ciutat acabà de configurar-se amb les noves indústries i el turisme immediat. Entre les realitzacions recents en l’aspecte cultural cal esmentar el Museu Arqueològic Provincial amb seu a l’antic hospital de Sant Joan de Déu, inaugurat l’any 2000. A més dels nous barris perifèrics (Sant Blai, Sant Gabriel, la Florida, Ciutat Assís) i de nombrosos habitatges disseminats (6 976 h diss [1981]), el terme municipal comprèn el barri del Palamó —amb l’antiga caseria de les Llometes—, els llogarets de la Santa Faç —amb el monestir del mateix nom i la veïna caseria de Romella—, Tanger, les parròquies rurals de Verdegàs, Bacarot i Rebolledo, la Vall-llonga, Fontcalent, la Canyada, l’Alcoraia i el Moralet i les urbanitzacions residencials de la Platja de Sant Joan, l’Albufereta i les Cases del Far. Al vessant meridional del Montnegre, i separat de la resta del terme municipal pel de Mutxamel, es troba l’enclavament del Montnegre; al vessant oriental del Cabeçó, entre els termes de Busot, d’Aigües de Busot i de Relleu de la Marina hi ha un altre enclavament d’Alacant (el Cabeçó). L’illa Plana (o de Tabarca), amb el poble de la Nova Tabarca i els illots adjunts de la Nau i la Galera, situats davant el cap de Santa Pola (Baix Vinalopó), pertanyen també al municipi.
La història
A la primera època de la dominació musulmana, Alacant formà part de l’estat autònom cristià de Tudmir, i és esmentada explícitament a les capitulacions entre ‘Abd al-’Azīz ibn Mūsā ibn Nuṣayr i el got Teodomir. Als darrers temps de la dominació, fou incorporada al regne de Múrcia. El 1248 restà sotmesa a la sobirania castellana en declarar-s’hi vassall el rei musulmà de Múrcia. Després d’una revolta dels musulmans indígenes, fou repoblada per cristians (1252), i Alfons X de Castella li concedí el fur de Cartagena i un terme extens. Una revolta (1261), que afectà tot el regne de Múrcia, obligà Alfons X a demanar l’ajut de Jaume I de Catalunya-Aragó, el qual en reconquerí el territori amb els seus exèrcits. Tot i que Alacant continuà dins la Corona de Castella, una nova promoció repobladora fou feta, aleshores, amb catalans (“són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”, en digué Muntaner). Durant les guerres civils castellanes del regnat de Sanç IV, l’infant Ferran de La Cerda féu donació d’Alacant (1289) a Alfons II de Catalunya-Aragó, a canvi d’un cert suport militar: amb aquest títol, Alacant acabà integrant-se en el regne de València, de primer (1296) per la força, i al capdavall (1305), ja en el regnat de Jaume II, per la confirmació de la sentència arbitral de Torrellas. Es regí pel fur de València, era “vila reial”, tingué vot a les corts (1329), i pertanyia a la governació d’Oriola; en l’ordre eclesiàstic, però, formà part de la diòcesi de Cartagena fins al 1565, que, erigida Oriola en bisbat, hi fou annexada. En les guerres entre Pere I de Castella i Pere el Cerimoniós fou presa i devastada pels castellans (1358-66), com també ho fou en les lluites entre Alfons el Magnànim i Joan II de Castella (1430). Ferran II de Catalunya-Aragó li atorgà el privilegi de ciutat com a compensació pels serveis prestats durant la conquesta de Granada. El mateix Ferran establí el govern de la nova ciutat amb un consell de 48 prohoms (designats per insaculació dels tres estaments, militar, mà major i mà menor) presidit pel justícia, que assumia l’autoritat civil i criminal de la ciutat. El 1765 fou, amb Barcelona, l’única ciutat del litoral mediterrani que quedà autoritzada per Carles III a traficar amb Amèrica. Aquesta prolongada eufòria econòmica afavorí l’afluència d’immigrants, sobretot de mercaders, i les colònies estrangeres hi foren abundants i nodrides, sovint amb representació consular (Gènova, Venècia, Florència, Malta, França, Holanda, Batàvia, Hamburg, Prússia, Anglaterra, Suècia, Dinamarca, etc). La classe dominant (burgesia mercantil) ha tingut aquest origen cosmopolita (les famílies decisives es deien Leveroni, Alfonsetti, Cumming, Bono, Maisonnave, Subercase, Harsem, Bushell, O’Gormann, etc), cosa que ha influït molt en el caràcter col·lectiu dels alacantins, una mica desarrelats. Malgrat haver militat en el partit de Carles V durant les Germanies (1519) i en el de Felip V durant la Guerra de Successió (1708), Alacant es distingí al segle XIX per les seves tendències liberals. Tanmateix, s’oposà al moviment cantonalista del 1873, i pràcticament seguí la política de José Canalejas, que controlava el caciquisme provincial. La capitalitat regional d’Oriola, basada en raons històriques, restà decaiguda davant Alacant, ja el 1810, quan Josep I, en la constitució de Baiona, creava la “prefectura d’Alacant”; el 1822, Ferran VII institueix la “província” d’Alacant, confirmada el 1833. Conseqüent amb la seva tradició liberal, Alacant es decantà per la República el 1931 i el 1936. Alacant fou el darrer reducte de les forces republicanes al final de la guerra civil. Als darrers anys de la guerra d’independència d’Algèria, però sobretot a partir dels acords d’Evian (1962), arribà a Alacant un fort contingent de pieds-noirs, uns 28.000, en gran part originaris del País Valencià, cosa que representà un increment de població de l’ordre d’un 20%.