Albal

Albal

© Fototeca.cat

Municipi de l’Horta del Sud que s’estén des de l’inici de la plana regada, al peu dels turons que limiten l’Horta per l’W, fins a la proximitat de l’Albufera.

El sector més oriental, gairebé tot marjal, és una llenca de terra d’uns 4 km de longitud per uns 100-300 m d’amplada, entre les séquies d’Albal i de la Ratlla que limiten aquest terme amb els de Silla i Catarroja, respectivament. Les terres, gairebé totes d’horta, són regades per la séquia reial del Xúquer, a l’aigua de la qual tenen dret el 75% de les terres del terme (és el poble més septentrional que aprofita les aigües del Xúquer) i les aigües del Túria, a través de la séquia de Favara, a més d’aprofitar l’aigua del subsol. L’aigua és repartida per tot el terme a través de la séquia d’Albal. Els conreus bàsics són els d’horta baixa (enciams, patates, llegums, etc.), destinats, sobretot, al consum de València. L’arròs, que abans ocupava una gran superfície, es redueix cada vegada més als marjals pròxims a l’Albufera, terres incapaces d’una altra utilització. Hi ha algun centenar de caps de bestiar boví i oví, en règim d’estabulació. Una fàbrica de ceràmica per a la construcció, una altra de productes químics (insecticides i fertilitzants) i alguns petits tallers de mobles i, sobretot, d’entapissats (indústria molt arrelada en aquest poble) completen les activitats econòmiques. La terra és molt repartida i és conreada directament pels seus propietaris. Entre el 1900 i el 1981, la població ha augmentat el 353%. El poble (14 482 h [2006], albalers; 11 m alt.), situat mig quilòmetre a ponent de l’antic camí ral de València a Alacant, era una antiga alqueria musulmana adquirida el 1244 pel capítol de la seu de València. L’església parroquial, barroca, fou acabada el 1967. Dins el terme municipal es troba el santuari de Santa Anna d’Albal.